HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catLes fractures territorials i socials que provoquen les grans ciutats

Les fractures territorials i socials que provoquen les grans ciutats

En el meu darrer article vaig parlar de les fractures socials. Però si mirem el nostre món i la història recent, veurem que n’hi ha d’altres importants, les territorials. No es pot entendre el què passa en la vida pública dels diferents països sense afegir a les fractures socials les fractures territorials.

Als EEUU hi ha un Est i un Oest desenvolupats i progressistes, i uns estats intermedis menys poblats, menys pròspers, molt conservadors, però que controlen el país a través del Senat. A França hem vist la rebel·lió de les armilles grogues. I a Espanya Terol, Soria i altres províncies han decidit fer-se sentir.

La Revolució Industrial i la Revolució Nacional, als segles XIX i XX, van generar clivatges que podem qualificar de “territorials”: la Revolució Industrial va portar a la separació de les ciutats (industrialitzades) i el món rural (agrari), mentre la Revolució Nacional va provocar el clivatge entre centralistes i descentralitzadors.

Ara, la Revolució Científica-Tècnica, que ens porta cap a la societat post-industrial o societat del coneixement, impulsa la concentració de les activitats més productives en les metròpolis. Per la seva banda, la Globalització crea una fractura entre els ‘globalistes’ (amb les corresponents institucions supranacionals) i els què reivindiquen el que els hi és proper, local o regional, posant l’èmfasi en el sentiment de pertinença. Com són temes complexes, em referiré en aquest article al primer clivatge territorial, el de les metròpolis front al món ‘perifèric’, i deixaré la fractura entre globalisme i nacionalisme par a una altra ocasió.

El 1947, Jean-François Gravier va publicar ‘Paris et le Désert français’, un llibre que esdevindria famós i que donaria lloc a la política d’ordenació del territori de França i d’altres països, com Espanya. Granvier va escriure que “l’aglomeració parisenca s’ha comportat des del 1850, no com una metròpoli que dinamitza el seu rerepaís, sinó com un grup ‘monopolista’ que devora la substància nacional”.

Avui les tesis de Granvier són qüestionades a França, i molts dels supòsits en què es basava han estat refutats. També s’assenyalen els seus vincles amb el feixisme. Això explica, en part, la seva nostàlgia del món rural i la confiança en un Estat prepotent que ordena i mana com ha de ser el territori.

Granvier va ignorar que les ciutats estan interrelacionades entre sí a nivell internacional. Això ho explica Luis Racionero a ‘Sistemas de ciudades y ordenación del territorio’ (1978): les ciutats formen sistemes, els quals vehiculen els impulsos innovadors, que així arriben a gairebé tot arreu.

Racionero explicava també que la distribució regular de les ciutats en el territori d’un país afavoreix el desenvolupament i, en canvi, els sistemes concentrats, on la resta del país té poques ciutats i petites, perjudica el desenvolupament econòmic. Per tant, no era del tot equivocat criticar la concentració les activitats econòmiques a París, deixant afeblit la resta del país.

Espanya tenia, al segle XX, un sistema de ciutats amb una distribució bastant regular, cosa que era favorable. Però, com denuncia Germà Bel a ‘Espanya, capital París’ (2010), des dels diferents governs, en els darrers tres segles, s’han construït les infraestructures de manera que reforcessin el centre, Madrid, enlloc de donar suport a l’economia del conjunt del país. El resultat ha estat el que descriu Sergio del Molino a  ‘La España vacía’ (2016). Allí escriu que “hi ha dos Espanyes: una urbana i europea, i una Espanya interior i despoblada. […] l’Espanya urbana no s’entén sense la buida.” Si fem cas a Racionero, diverses regions i províncies espanyoles tenien un sistema de ciutats estructurat  per captar recursos i enviar-los fora, però inadequat per atreure el desenvolupament cap al seu territori.

Han passat molts anys des de l’estudi de Racionero, i ara la visió del món és diferent. Edward Glaeser a ‘El triunfo de las ciudades’ (2011) sosté que les ciutats han estat motors d’innovació des de l’antiguitat. El resultat dels seus càlculs és que actualment “a mesura que la proporció de població urbana d’una nació augmenta en un 10%, el rendiment per càpita augmenta en una mitjana del 30%”. Els seus estudis revelen que les raons per les que una ciutat triomfa tenen més a veure amb el seu capital humà que amb les seves infraestructures físiques. No totes les ciutats triomfen, algunes fracassen. Però, en conjunt, les ciutats han guanyat, encara que en la vida humana res és definitiu.

A la seva vegada, Ben Wilson a ‘Metropolis’ (2020) constata que, actualment, hi ha al món 33 megalòpolis de més de 10 milions d’habitants. De fet, s’estima que cap a l’any 2050 dos terços de la humanitat viuran en ciutats. Relata com des del seu origen, les ciutats han actuat com a grans centres de trobada i d’intercanvi d’informació, de creació i d’innovació. Aviat, menys de cinquanta grans ciutats, agrupant menys del 10% de la població, produiran més del 50% del PIB mundial.

Però no tot és de color de rosa: Edward Glaeser diu que hi ha importants problemes urbans, que inclouen habitatges massa cars i conflictes pel desplaçament gradual dels veïns i veïnes dels barris de la ciutat i la seva substitució per uns altres amb un nivell socioeconòmic superior (gentrificació).

Hem de tenir en compte que els conflictes territorials són conflictes entre les persones que viuen en aquests territoris. L’economia actual tendeix a crear un mercat de treball polaritzat, que es divideix entre ocupacions d’altes capacitats, ben pagades, i ocupacions precàries, les quals aboquen a les classes populars a una situació d’inestabilitat permanent. La globalització ha fet créixer les classes mitjanes a la Xina o l’Índia, però ha destruït al mateix temps moltes ocupacions de les classes mitjanes a Occident.

Aquests problemes els tracta Christophe Guilluy, autor entre d’altres de ‘No society. El fin de la clase media occidental’ (2018). Explica que l’economia globalitzada genera uns problemes territorials semblants a tot el món.  Afirma que avui l’economia, a l’hora de crear riquesa, tendeix a prescindir de bona part de les classes mitjanes i populars. Fa referència a un lent procés de pèrdua d’ocupacions que va començar amb els agricultors, després els treballadors industrials, i que ara afecta als empleats i als autoocupats, que són cada vegada més precaris.

A més, la lògica dels mercats immobiliaris fa fora de les grans ciutats la vella classe mitjana i les classes populars, les expulsa cap a les ciutats mitjanes i petites o les zones rurals. Es veuen desplaçats cap a una perifèria on es creen pocs llocs de treball. El resultat són turbulències en les seves posicions polítiques: abans els obrers votaven majoritàriament a l’esquerra i els pagesos a la dreta. Ara poden trobar-se molts d’ells votant junts a un mateix partit populista.

Per Guilluy, els votants del Brexit, de Trump, del Front Nacional francès o d’Alternativa per Alemanya tenen en comú, malgrat les diferències en els nivells de vida, que són majoritàriament gent que cau de les classes mitjanes o que perden els antics llocs de treball estables.  El populisme es manifesta en els mateixos tipus de territoris: zones rurals, ciutats petites, àrees desindustrializades. És la perifèria d’Amèrica del Nord la que va triar a Trump, i la perifèria del Regne Unit la que va votar el Brexit. Aquesta gent no desapareixerà, ens adverteix. Els partits polítics hauran de replantejar-se les seves formes d’actuar i mirar de reintegrar a la vida econòmica i social a aquestes persones fins ara menystingudes.

Per canviar realment les coses calen reformes econòmiques i territorials. Si no, les societats actuals passaran per moments difícils. És cert que no podem prescindir de les metròpolis, perquè generen gran part del creixement del Producte Interior Brut i perquè tenen, a més del domini econòmic, el domini cultural de les societats. Però és necessari fer reformes que permetin a les metròpolis conviure i col·laborar amb els seus territoris.

Caldrà fer polítiques d’integració territorial. Hi ha indicis que ens permeten pensar que s’acabarà avançant per aquest camí. Per exemple, les innovacions es generen en més llocs del territori: en el desenvolupament de xips quàntics del PERTE de la industria del xip a Espanya participaran 25 centres, ubicats en 14 autonomies.  Això abans no passava.

Les recents ruptures de les cadenes de subministrament a nivell internacional ens aboquen a reformular la globalització, cosa que ens permetrà reubicar activitats fins ara deslocalitzades.  A més, les crisis de seguretat alimentaria ens impulsen a replantejar l’agricultura. La majoria de les metròpolis més grans, entre les quals Nova York i Shanghai, estaran en perill per l’augment del nivell de la mar i altres per l’augment de les temperatures. Les ciutats no tenen més remei que posar-ser a l’avantguarda de la lluita per mitigar els efectes del canvi climàtic.

Hi ha, però, un altre canvi espectacular: les metròpolis van camí de generar al seu entorn  vastes regions interconnectades on les ciutats es combinen entre sí. Xina, per exemple, planeja megaregions urbanes, com la de Jing-Jin-Ji, un entramat de ciutats interconnectades que abasta Pequín, Hebi i Tianjin, i que ocuparà més de 1.350.000 quilòmetres quadrats, amb 130 milions de persones. Una megaregió amb una grandària de més del doble d’Espanya. Podem regionalitzar les ciutats per integrar les perifèries? Aquest és un dels reptes a que ens haurem d’enfrontar.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

12 + = 14

Últimes notícies