El projecte Pobles Abandonats. Una herència universal per al coneixement i el desenvolupament del territori, que posa el focus en l’abandonament progressiu de pobles i territoris com a element d’estudi del patrimoni humà, social i espacial, se va iniciar l’any 2018 a partir d’una experiència docent a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner s’hi van sumar posteriorment i així es va crear un espai de treball comunitari de recerca local, comarcal i universitària. El repte és obtindre dades sobre els efectes de l’economia, la política, els comportaments socials i les ideologies durant els darrers 150 anys, per a generar projectes que puguen derivar en activitat econòmica i aprofitament de poblaments abandonats o gairebé.
El web del projecte diferencia entre els nuclis que han sigut despoblats, independentment de quines hagen sigut les seues causes; els que tot i estar abandonats han experimentat nous processos de repoblament o ocupació estacional, i els que encara acullen un nombre testimonial de veïns, inferior a 30 i que estan en perill de despoblar-se en els anys vinents. A les Terres de l’Ebre hi ha una vintena de nuclis en alguna d’estes tres categories: sis encara són nuclis vius, dos se consideren en procés de noves ocupacions i fins a 12 estan abandonats des de fa temps, segons el recull de Pobles Abandonats. Hi ha fins a quatre nuclis encara vius al Montsià i dos, a la Ribera d’Ebre. Els dos pobles en procés de recuperació se situen a la Terra Alta i entre els abandonats, hi ha representació de les quatre comarques ebrenques, tot i que el Montsià i la Terra Alta també són les més afectades, amb quatre nuclis del tot buits cadascuna.
La recerca en l’àmbit de les Terres de l’Ebre, segons les fonts del projecte consultades, està acabada, a diferència d’altres territoris en què els responsables de la iniciativa encara esperen afegir indrets durant el 2025.
Fonts del projecte analitzen per al Setmanari l’Ebre que a la regió de l’Ebre “se pot constatar el poc elevat nombre de nuclis tenint en compte altres zones del país”. Així, tot i que són diverses les zones ebrenques escassament poblades, en un territori eminentment rural, no hi ha un gran nombre de nuclis completament abandonats o de menys de 30 habitants. “Si ho comparem amb la Catalunya Nord o el Pirineu, amb molts pobles buits però destinats al turisme a l’estiu, no són gaires”, puntualitza Ernest Cabré, de l’IRMU. Arran de l’anàlisi exhaustiva dels nuclis, s’ha determinat que majoritàriament els ebrencs són pobles de dimensions menudes, i amb uns patrons demogràfics i unes causes de despoblament similars, amb algunes excepcions. Així, entre els motius d’abandonament també hi apareixen casos més rellevants, com l’impacte de la Guerra Civil Espanyola, amb l’abandó forçós del poble de Corbera d’Ebre, o la construcció de nous embassaments al riu Ebre, que van desencadenar el despoblament de Berrús. “En l’actualitat, cal destacar que l’estat actual dels pobles completament abandonats [de les Terres de l’Ebre] és, en general, dolent, i pocs d’ells tenen perspectives de repoblament, a causa sobretot del seu precoç abandonament, la seua situació geogràfica aïllada, el seu estat d’enrunament o per l’elevat preu de garantir els serveis, fet que caldria una inversió molt important per a recuperar-los”, radiografien les mateixes fonts.
El cas singular de la Miliana
Per altra banda, els municipis vius, de menys de trenta habitants, han patit una regressió demogràfica evident, malgrat trobar-se a la vora dels nuclis principals i en un estat de conservació prou bo. També s’ha pogut incidir en el fet que diversos llogarets han desenvolupat intents de repoblament, “la major part de les vegades nascuts des de l’associacionisme i sense un ampli suport institucional”. Dos casos excepcionals de repoblament viu són la Miliana, a Ulldecona, i Llaberia, a Tivissa, amb models totalment diferenciats. “El cas de la Miliana és un dels casos més exitosos de repoblament”, assegura Cabré.
Més enllà de les Terres de l’Ebre, les dades demogràfiques posen en evidència el procés d’urbanització global i l’abandonament progressiu de bona part del territori. Les regions de parla catalana no en són una excepció i registren un nombre elevat de nuclis despoblats o en vies de despoblament. Este fenomen respon al que es denomina patrimoni adormit i la primera rase del projecte Nuclis Abandonats s’ha centrat a “inventariar i caracteritzar” tots estos pobles, segons explica Cabré, que afegix que en una segona fase, a partir de les dades obtingudes, el repte seria almenys provocar polítiques públiques contra el despoblament i que incentiven el repoblament d’alguns nuclis encara vius.
L’anàlisi dels nuclis permet obtindre més classificacions, a banda de si estan ocupats o no i que cada nucli presenta unes peculiaritats i unes causes de despoblament sovint desiguals. Entre els resultats obtinguts, destaquen principalment la tipologia dels assentaments (pobles, semidispersos sense xarxa urbana, masos o parròquia de masos, colònies industrials, barris, fortificacions militars, nuclis de barraques o habitatges informals); l’estat actual dels nuclis, el període d’abandonament i els possibles intents de recuperació. Altres resultats aconseguits estan relacionats directament amb el context geogràfic i històric de l’assentament, els recursos patrimonials o els factors socials i econòmics de l’indret.
El projecte també ha servit per a elaborar mapes i patrons cartogràfics digitals, i que permeten plasmar els resultats per diferents comarques, i s’ha creat un aplicatiu d’anàlisi de dades amb Power BI que permet consultar d’una manera agregada i molt gràfica la informació quantitativa i qualitativa que apareix a les fitxes dels nuclis. “Volem divulgar l’existència de tot este patrimoni”, conclou Cabré, que reconeix que hi ha pobles “molt difícils de recuperar encara que estiguen envoltats d’activitat agrícola”. Amb la faena feta, amb les dades obtingudes, hi ha previst crear ara una comissió d’anàlisi que formule conclusions acurades per territoris, expliquen des de l’IRMU.
Nuclis en próces de recuperació
La Fontcalda (Terra Alta)
Conjunt d’edificis i alberg, incloent-hi el santuari de la Mare de Déu de la Fontcalda, vinculat al balneari de la Fontcalda. El conjunt està en bon estat, reconegut com a Bé Cultural d’Interès Local. No hi ha cap casa en mal estat o enderrocada. La primera constància documental del santuari no apareix fins a l’any 1546. A 10 quilòmetres del cap comarcal, però amb una via molt lenta.
Les Camposines (Terra Alta)
Nucli semidispers sense xarxa urbana del terme de la Fatarella. Bé catalogat per l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. En bon estat només l’església de Sant Bertomeu, al costat del Memorial de les Camposines per les víctimes de la Batalla de l’Ebre, i masies disseminades. Quatre cases enderrocades o en mal estat, i algunes més de disseminades. Punt de cruïlla d’eixos vertebradors del territori, amb troballes arqueològiques que es remunten a l’edat del bronze. A 11 quilòmetres del cap comarcal.
Nuclis vius
Llaberia (Ribera d’Ebre)
Poble del municipi de Tivissa a 33 quilòmetres del cap comarcal, declarat Bé Cultural d’Interès Local, ben conservat, amb 21 cases en bon estat o en possible recuperació i 4 en mal estat. Permanentment només hi viuen dos persones. Tradicionalment, l’activitat se basava en la ramaderia i la transhumància.
Colònia Gassol (Baix Ebre)
Barri del municipi de Tortosa, a tocar de Bítem, a set quilòmetres del cap comarcal, catalogat pel Catàleg del Patrimoni Municipal, amb unes 20 cases en bon estat o en possible recuperació entre la Casa Gran i els antics edificis comunitaris. Té 25 habitants. Colònia agrícola molt similar a les de caràcter industrial.
Balada (Montsià)
Poble sense protecció, a 11 quilòmetres del cap comarcal. El seu carrer principal delimita els municipis d’Amposta i Sant Jaume d’Enveja. Ben conservat, amb 40 cases en bon estat o en possible recuperació. Deu habitants. Nucli format a partir de la colonització del delta de l’Ebre.
Anolls (Montsià)
Barri del municipi d’Ulldecona, ben conservat i sense protecció, a 27 quilòmetres del cap comarcal. Deu cases estan en bon estat o en procés de recuperació i quatre, en mal estat o enderrocades. Hi viu una família. Si es compten els veïns ocasionals, 10 persones. El seu origen recau en el repoblament de la plana del Montsià, on els camps de conreu eren àmpliament productius.
La Miliana (Montsià)
Un altre barri del terme municipal d’Ulldecona, a 18 quilòmetres del cap comarcal, en bon estat de conservació però sense protecció. Dos cases en mal estat i unes 14 en bon estat o en procés de recuperació. Vint habitants. La primera documentació del topònim Miliaris se troba a la carta de poblament d’Ulldecona del 1222, relacionada amb el pas de la Via Augusta.
Les Ventalles (Montsià)
Barri d’Ulldecona declarat Bé Cultural d’Interès Local, ben conservat, amb 37 cases en bon estat o en possible recuperació i quatre, en mal estat. Tradicionalment ha tingut la funció de tinença de terres, actualment d’oliveres. Hi estan censats 25 habitants.
Nuclis abandonats
Poble Vell de Corbera d’Ebre (Terra Alta)
Poble totalment deshabitat i enderrocat (com a conseqüència de l’impacte de la guerra), considerat Bé Cultural d’Interès Nacional. L’església és l’únic edifici en bon estat, tot i que hi ha quatre cases més recuperades. L’origen del poble és possiblement ibèric, però s’ha convertit en un símbol clar i evident de la tragèdia de la guerra. A 4 quilòmetres del cap comarcal.
Pinyeres (Terra Alta)
Poble sense protecció parcialment enderrocat, amb 12 cases tombades o en mal estat. Al mateix lloc ja hi havia un gran poblat protohistòric, de temps anteriors a l’edat de ferro. Als segles XVIII i XIX va arribar a tindre 200 habitants, gràcies a les millores sanitàries i les bones produccions agrícoles. Va ser un nucli independent fins al 1841, moment en què, juntament amb Algars, se va agregar a Batea. A 25 quilòmetres del cap comarcal.
Berrús (Ribera d’Ebre)
Poble en mal estat de conservació, considerat Bé Cultural d’Interès Local. Només té en bon estat l’església de Santa Magdalena. Des de la construcció del pantà de Riba-roja, el nucli es troba submergit a la desembocadura del barranc de Barvall, a pocs quilòmetres de Faió Vell i de Riba-roja d’Ebre. A 13 quilòmetres del cap comarcal.
Masos de Flix (Ribera d’Ebre)
Parròquia de masos desapareguda i sense protecció. Fins i tot l’església de Sant Joan està en mal estat. La carta de poblament indica que l’any 1345 el senyor Arnau del Bosch, de la baronia de Flix, atorga a deu hòmens una carta de poblament als Masos de Flix. L’ocupació no té èxit i entre finals del segle XIV i principis del segle XV l’indret s’abandona. A 9 quilòmetres del cap comarcal.
Algars (Terra Alta)
Conjunt de masos. Tot i ser Bé Cultural d’Interès Nacional, no ha tingut mai un nucli urbà pròpiament dit. L’església de Sant Joan i algunes masies disseminades estan en bon estat i en algun cas encara s’utilitzen. En canvi, el castell de Sant Joan, el molí i l’edifici annex a l’ermita de Sant Joan estan enderrocats o en mal estat. Els musulmans hi van construir el castell amb vista a tota la frontera entre Aragó i Catalunya per a assegurar el territori que havia sigut envaït. A 21 quilòmetres del cap comarcal.
Almudèfer (Terra Alta)
Parròquia de masos sense protecció, amb set o vuit cases enderrocades o en mal estat. A 22 quilòmetres del cap comarcal. Com en el cas d’Algars, també es caracteritza per la presència d’una fortificació, un temple i diversos masos dependents. Malgrat el nom, i a diferència dels pobles veïns abandonats d’origen medieval que apareixen en les donacions als templers de Miravet el 1153, este no s’ha trobat documentat fins al 1263, en època de plena dominació cristiana. A 22 quilòmetres del cap comarcal.
Cardó (Baix Ebre)
Antic monestir, Bé Cultural d’Interès Local. Part del convent de Sant Hilari i set de les 14 ermites estan encara en més o menys bon estat, mentre que les altres set, el monestir i el claustre estan enderrocats o en mal estat. Fundat al segle XVII per l’orde dels Carmelites Descalços, se va reocupar a mitjans del segle XIX com a balneari; durant la Guerra Civil, com a hospital, i posteriorment, com a planta embotelladora d’aigua. A 25 km del cap comarcal.
Fullola (Baix Ebre)
Poble totalment enderrocat. Té entre 15 i 20 estructures de cases enderrocades. Dos cases recuperades per al treball al camp. L’element més representatiu és la torre de Fullola, Bé Cultural d’Interès Nacional. L’origen del poblat data del segle XVIII i la primera notícia documental de la zona es remunta a principis del segle XIII, quan va passar d’origen feudal a domini real. A 22 quilòmetres del cap comarcal.
Rafalgarí (Montsià)
Poble sense protecció, totalment enderrocat. Se va recuperar una casa, però es desconeix si prové d’època medieval. El seu origen se remunta a la conquesta de la Catalunya Nova per part de Ramon Berenguer IV. El poble es va abandonar i cremar el 1808, en la guerra del Francès, i no es va tornar a habitar. Després, va passar a formar part del terme de la Sénia. A 63 km del cap comarcal.
La Seniola (Montsià)
Tres cases enderrocades o en mal estat i sense protecció. Despoblat format per una agrupació d’uns tres habitables d’explotació rural, d’entre els quals destaca el mas de la Seniola. El topònim deriva de l’eina agrícola de la sínia. En els inicis, el cultiu principal va ser la vinya, el fruit de la qual es transportava fins a Ulldecona, el cap comarcal situat a 21 quilòmetres. A partir del segle XX, s’hi cultivava blat, un bé molt preuat durant la Guerra Civil.
Merades (Montsià)
Poble sense protecció totalment enderrocat, excepte un mas en més bon estat o en possible recuperació. Avui descrit com a mas de Merades, se situa al municipi de Godall. Històricament, se té constància que el 1847 el nucli, agrícola i ramader, va ser declarat completament arruïnat i abandonat, tot i que al cens de 1860 s’indica que encara hi havia tres cases habitades. A 18 quilòmetres del cap comarcal.
El Carrascal (Montsià)
Quatre cases en mal estat i sense protecció, tot i que podrien recuperar-se. Dins del terme del Mas de Barberans, la seua carta de població data del 1243. Consistix en una masada o conjunt de masos on se poden distingir dos o tres habitatges principals i una gran varietat d’estances com ara corrals, magatzems o forns.
