Alejandro Carrouche és un músic argentí afincat a la Ràpita que porta tres mesos ingressat a l’Hospital Santa Creu de Jesús. Va patir un ictus el passat mes de gener. “Va arribar sense avisar, vaig sentir un mareig a la dutxa i vaig caure. No entenia res. El dia abans estava fent classe als meus alumnes, i l’endemà tenia mig cos paralitzat i no podia parlar. Ha sigut la bufetada d’humilitat més gran que he rebut en la meua vida”.
Atac de feridura, embòlia, cop de sang o apoplexia són les denominacions populars d’una malaltia que va descriure Hipòcrates fa 2.400 anys. L’ictus, el seu nom científic, és una de les patologies més prevalents actualment, que arriba sense previ avís i que causa un elevat índex de mortalitat i de discapacitat.
Origen i tipus d’ictus
“En general, hi ha dos tipus d’ictus: l’isquèmic, provocat per falta de reg sanguini, i l’hemorràgic, pel trencament d’una artèria. Entre les causes, n’hi ha per un trombe format pel cor, anomenat cardioembòlic. En este cas, les arrítmies són la causa més freqüent d’este tipus d’ictus”, diu la doctora especialista en geriatria Reyes Padilla. “En la majoria dels casos descobrim la causa una vegada s’ha produït l’ictus”, afegix la infermera supervisora Eli Mulet. Resumint, un ictus provoca una falta de reg al cervell que en provoca la mort d’una part. Tanmateix, la recuperació, total o parcial, és possible.
Alejandro Carrouche escolta amb un somriure les explicacions de l’equip assistencial que l’acompanya en el seu procés de recuperació. “Me diuen que formo part del 10 % de casos en què no hi ha una causa clara del meu ictus. I és que jo portava una vida saludable, em cuidava i feia esport cada dia. Però aquí estic, assumint la nova situació, encara que convençut que me’n sortiré gràcies a tots estos professionals que m’envolten”.
Un hospital equipat
L’Hospital Santa Creu de Jesús compta amb una unitat de Convalescència formada per una cinquantena de places, la mitat de les quals corresponen a pacients neurològics, un 80 % dels quals han tingut un ictus i estan en fase de recuperació. El perfil del pacient és molt heterogeni. Abans predominava la gent d’edat avançada. Ara, igual, precisa Reyes Padilla, però també hi ha gent jove amb ictus provocats per hipertensió, per hàbits poc saludables o altres causes. Quan una persona patix un ictus se deriva a un hospital d’aguts per a tractar-lo. “L’objectiu és repermeabilitzar l’artèria afectada per tal d’evitar que l’ictus s’instaure”.
L’anomenat Codi Ictus, explica la doctora Padilla, així com la prevenció que es fa a Atenció Primària, juntament amb una major conscienciació ciutadana, ha fet que la mortalitat per esta malaltia haja baixat gràcies a la reducció del temps d’atenció al pacient des que percep els primers símptomes. “La recuperació després d’un ictus depèn, en bona part, de la rapidesa amb què es presta l’assistència mèdica”, recorda Eli Mulet.
Causes i recuperació
Quant a les causes, el 90 % estan vinculades a factors de risc. És el cas de la diabetis, el colesterol, la hipertensió, les arrítmies, el sedentarisme, el tabac, l’alcohol i altres drogues, l’obesitat o l’estrès.
La fase de recuperació d’un ictus se fa en hospitals d’atenció intermèdia com l’Hospital Santa Creu de Jesús. Aquí, l’equip és interdisciplinari i compta amb una àmplia expertesa. Metges, infermeres, tècnics auxiliars d’infermeria, fisioterapeutes, logopedes, terapeuta ocupacional, treballadors i educadors socials, psicòlegs i zeladors, intervenen de manera transversal en el procés de recuperació de persones afectades per un ictus.
La infermera Gemma Corominas destaca la importància de la família en el procés de recuperació del pacient. “La majoria dels afectats per un ictus gaudien d’una bona qualitat de vida que, de cop i volta, desapareix. Acceptar la nova realitat és dur però molts pacients, com Alejandro, han progressat de manera clara”.
El nostre músic argentí no troba les paraules per a agrair el suport rebut durant el temps que porta a l’hospital. “Vaig entrar en este hospital amb l’ànima trencada i esta gent, que té el gen de l’empatia, han fet una faena d’orfebre per a recompondre-la. Els meus pares me van ensenyar a caminar, i aquí n’he tornat a aprendre. Avui ja puc tocar el piano amb una mà. Però he promés a tot el personal que, abans de marxar, els faré un concert”. Alejandro Carrouche, als seus 70 anys, ja jubilat, recorda els anys que va acompanyar com a pianista cantautors com Alberto Cortez o Pablo Milanés. S’acomiada de nosaltres taral·lejant uns versos premonitoris de la seua enyorada Eladia Blàzquez, una llegenda del tango argentí: “Con las alas del alma desplegadas al viento, desentraño la esencia de mi propia existencia sin desfallecimiento, y me digo que puedo como en una constante y me muero de miedo, pero sigo adelante”.
