La crisi sanitària del coronavirus ens ha ofert en les darreres setmanes tota la càrrega dramàtica d’una pandèmia mundial causada per un virus excepcionalment agressiu i contagiós, canalitzada a través d’una tensió comunicativa sostinguda, alimentada per la multiplicitat de canals de què s’ha dotat el segle XXI, que van des dels mitjans més rigorosos fins al pim, pam, pum de les xarxes socials; des de l’oportunitat d’accedir a informació interessant i reveladora per vies no oficials fins a la compartició automàtica de continguts desencisadors o destructors només pel fet de ser-ho, passant per la sobreexposició mediàtica dels responsables dels governs i d’estaments com el militar que no haurien de ser cada dia a primera línia comunicativa.
Sobre la base ja d’unes quantes desenes de milers de morts a tot el món, es lliura una batalla sanitària inajornable que requerix una economia de guerra inèdita. S’ha començat a disputar també una batalla política que permetrà veure qui està a l’altura de les circumstàncies, i s’aixeca com una amenaça segura una crisi econòmica que requerix decisions polítiques coherents i valentes sobretot en l’àmbit internacional, per a evitar la defunció definitiva de la Unió Europea i el suposat esperit que la sustenta, però també en tots els altres nivells de decisió política. No és el moment del retret fàcil i les proclames abstractes, sinó de proposar solucions concretes, tant des dels governs com des de l’oposició, per a corregir errors.
El primer repte és vèncer el virus i minimitzar una factura que ja és inassumible es mire com es mire en nombre de vides humanes perdudes. A continuació, cal i caldrà alleugerir l’impacte econòmic de la crisi sanitària en sectors que poden veure’s especialment agredits, començant pel turístic i incloent el periodístic. Després de cinc setmanes sense treure al carrer l’edició en paper del SETMANARI L’EBRE, degut a la reducció de la publicitat i de la falta de garanties en la distribució, esta sisena setmana d’estat d’alarma el periòdic tornarà a ser al quiosc i a totes les llars dels nostres subscriptors. La redacció ha estat fent mans i mànigues per a concentrar a l’edició digital el seguiment de la crisi del coronavirus al territori i el número de la reaparició, el que tenen a les mans, és fruit d’un esforç suplementari per concentrar i sintetitzar, amb una visió pròpia, el que ha passat de forma vertiginosa en un mes i mig. Però la contradicció és clara i no afecta només esta publicació: en un moment de màxima exigència d’informació i rigor, les empreses que l’han de fer possible s’han tornat poc més que inviables. Per això la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals que agrupa les diverses empreses editores de premsa local i comarcal, va dixar clar a finals de març que si la Generalitat no hi intervé, el sector, que dona faena a 1.500 famílies i té una facturació conjunta anual de 42,1 milions d’euros, podria no resistir la crisi del coronavirus. Es perdria així, per acabar-ho d’adobar, un dels canals per a seguir amb rigor i proximitat la propera gran crisi
