Llapis de memòria

Com alguns ja sabreu, aquest principi de curs em vaig jubilar. He sigut, durant 40 anys, professora d’Educació Física. Com a molts docents de la meua generació, em sobraven anys cotitzats i vaig poder demanar la jubilació anticipada. Molts i moltes hem treballat des dels 20 anys cotitzant i en jornada completa, de vegades també estudiant alhora per seguir formant-nos. Portem a l’esquena 4 dècades de feina.

Als professors, al nostre institut, mentre estem en actiu, se’ns cedeix durant el curs un ordinador portàtil per treballar al centre i agilitzar les classes. Quan va arribar la data de la meva jubilació, li vaig demanar al secretari del meu centre uns dies per “buidar” i netejar el que estava utilitzant jo. Durant aquests dies, vaig anar repassant el contingut dels arxius per destriar el que gravaria en un llapis de memòria i el que esborraria. Programacions, projectes, apunts, esquemes, resums, Powers, permisos per a sortides, cartes a les famílies, controls, rúbriques, circuits pràctics, sessions, etc. van ser revisats i guardats, si calia, en un petit pen per si de cas.

En tornar l’ordinador ja “net”, em vaig adonar que tota la feina de l’últim curs cabia sense problemes al llapis de memòria. Aquella presentació sobre alimentació tan fonamental per als alumnes, el Power sobre els principis i sistemes de l’entrenament, tantes i tantes sessions pràctiques es van veure arxivades en una petita memòria externa. Això va suposar una font de reflexió per a mi. També, una petita cura d’humilitat. Tanta feina, tantes hores emprades, tanta importància que havíem donat a alguna tasca, i tot era tan poca cosa…

Potser de vegades ens preocupem per coses que no tenen tanta importància? Potser ens estressem innecessàriament per continguts que no són imprescindibles ? Si tot el que hem explicat cap en un pen, que és allò que realment és essencial de la nostra tasca docent? Que poca cosa som i en quin poc espai cap tot el que transmetem…

Tot això vaig pensar durant els dies que buidava l’ordinador i alguns més, i em qüestionava, amb una certa recança, què era i no era important de la nostra feina. Fins que, una dia, fa poc, vaig trobar-me un grup d’exalumnes que feien una sortida amb el centre. Amb un gran somriure, van apropar-se a saludar-me. “Et trobem a faltar, Cinta”, van dir alguns. “A l’estiu he seguit entrenant”, van dir uns altres. “Jo ja he superat allò meu”, va comentar un xaval que havia sofert anorèxia i del qual vaig estar molt pendent. “Natros encara ballem”, van dir-me 4 noies que fan contemporani…, i així em van anar explicant què feien, com es cuidaven, i què volien fer en un futur molt proper.

Llavors vaig entendre que hi ha moltes coses que no hi caben, en un llapis de memòria. Que precisament són estes coses, que no consten en cap contingut curricular, programació o projecte, les que fan la feina docent tan especial.

Tant és que tota la feina d’un curs es pugui encabir en un pen. Tot el que hem transmès durant anys als alumnes en les nostres classes va més enllà d’uns continguts, d’uns conceptes. Va d’estimar-se a un mateix. Va de valorar-se, d’acceptar-se cada un/a com és. Va de menjar bé per cuidar-se, de cuidar-se per sentir-se bé. De tenir salut, que és sentir-se bé en tots els àmbits. Va de gaudir del moviment, de superar-se per millorar. Va d’ajudar a ser més feliç a la vida, de créixer. I això no cap en cap llapis de memòria.

Cinta Galiana
Cinta Galiana
Doctora en Ciencies de l'Activitat Física i l'Esport
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

2 + = 7

Últimes notícies