HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catLlibertat, igualtat i... Exclusió o diversitat?

Llibertat, igualtat i… Exclusió o diversitat?

En el segle previ a la Revolució Francesa es van proposar diferents lemes per a una futura República, com el de “Llibertat, Propietat, Seguretat”, o el de “Llibertat i igualtat”, sense més. El que al final es va imposar fou: “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”.  Després, la idea de fraternitat ha estat la gran oblidada. S’ha intentat substituir pel concepte de solidaritat, però actualment el tercer membre del famós lema no està clar.

Des de llavors la llibertat i la igualtat han estat dues idees centrals en els debats polític. La llibertat econòmica sense igualtat política porta al totalitarisme de dretes (l’Alemanya nazi o el Xile de Pinochet), i la igualtat econòmica sense llibertat política porta al totalitarisme d’esquerres (els sistemes comunistes de Rússia i Xina). Els conflictes polítics sobre el model de societat han estat espectaculars.

Hem de combinar la llibertat, essencial per preservar el futur de la humanitat (segons Bertrand Russell), amb la igualtat, necessària per al manteniment de la cohesió social. Un intent prou reeixit han estat el països europeus en els 30 anys que van seguir al trauma de la II Guerra Mundial.

Per això és interessant l’original anàlisi que fa d’aquesta qüestió el politicòleg, antropòleg i historiador Emmanuel Todd. El seu director de tesi, Alan Macfarlane, havia relacionat el 1978, a l’obra ‘The Origins of English Individualism’, la preferència per la llibertat que caracteritza l’Anglaterra moderna amb l’individualisme de la pagesia, derivat de la seva estructura família en els segles precedents a la Revolució Industrial.

Més tard, Todd ha ampliat les estructures familiars estudiades i les ha relacionat amb les diferents actituds polítiques i els règims resultants. De fet, relaciona les estructures familiars amb dues polaritats: la de ‘llibertat versus autoritarisme’ combinada amb la de ‘igualtat versus desigualtat’.

El seu plantejament ha estat criticat per massa reduccionista, però l’eminent historiador Pierre Chaunu va manifestar respecte a l’obra de Todd ’La Troisième Planète. Structures familiales et systèmes idéologiques’ (1983): “és un ‘bomba… Amb una obra com aquesta, Emmanuel Todd inquietarà el camp de les ciències humanes per molt de temps. Ja res serà igual”.

El que diu no és tant estrany si pensem que la ment dels homes es forma en la infància i l’adolescència, en les que la família te un paper clau. No ens hauria de sorprendre que les relacions familiars que hem viscut en la infància influeixin en la manera en que després encarem la vida i elaborem el teixit de les relacions socials.

Una de les conclusions de Todd és que “no hi ha un sol Occident, sinó varis”. Ho explicarem resumint els cassos dels països més emblemàtics.

A Gran Bretanya, en els inicis de la societat moderna, la família era nuclear (tan sols pares i fills), és a dir, que les generacions anteriors no controlaven la vida futura dels fills. Això fomentava l’acceptació natural de la llibertat individual. D’altra banda, no es repartien els béns de manera equitativa entre els fills, cosa que els portava a considerar natural la desigualtat. Aquestes característiques van fomentar el pluralisme. Altres països amb famílies nuclears desiguals i liberalisme desigualitari, són els Estats Units i Austràlia, entre d’altres.

A la conca parisenca, els pagesos tenien famílies nuclears, amb relacions entre pares i fills de tipus liberal. Però, a diferencia dels anglesos, les relacions entre els germans eren igualitàries: es repartien els béns de manera equitativa entre tots els fills. La igualtat entre els germans es va transmetre a la relació entre els homes en general. Per tant, les famílies del nucli central de França eren a la vegada liberals i igualitàries. També tenen predominantment famílies nuclears igualitàries, amb mentalitats polítiques liberals i igualitàries, països com Suècia o Espanya.

A Alemanya predominava la família troncal: famílies on les relacions entre pares i fills són autoritàries i els fills són tractats com a desiguals Un dels fill heretava la propietat familiar, i havia de seguir sota l’autoritat dels seus pares. A més, l’educació era també molt autoritària, massa. Aquest context va facilitar el totalitarisme nazi: molts joves ho van viure com un alliberament. També tenien famílies troncals desiguals, amb tendències polítiques autoritàries i desigualitàries, altres països, com el Japó o Corea.

El sistema comunitari és un sistema familiar en el que les relacions entre pares i fills són de tipus autoritari, però a diferencia de la família troncal, les relacions entre els germans són igualitàries. És el cas de Rússia, on la família pagesa del segle XIX constava de tres generacions que vivien en els mateixos camps, incloent els diferents germans. Era una família integradora, però asfixiant de la individualitat. El totalitarisme soviètic, amb una economia estatal i centralitzada, substituïa aquells sistemes, tancats però integradors, i amb la repressió ofegava la individualitat, cosa que la majoria dels russos trobaven normal. També tenien famílies troncals igualitàries, amb mentalitat autoritària i igualitària, països com la Xina o Vietnam del Nord

Todd, en afegir una explicació per a la igualtat a l’anàlisi sobre la llibertat, obre unes perspectives noves, i planteja problemes interessants: com s’aconsegueix en les democràcies que la igualtat es combini amb la llibertat?

Per a entendre-ho hem de recordar que la democràcia es basa, des dels seus orígens, en l’exclusió: hi ha els ciutadans i els que no ho són. En el cas de la democràcia d’Atenes, per exemple, estaven exclosos els esclaus, les dones, els estrangers, i els fills d’estrangers, encara que haguessin nascut a Atenes.

Normalment s’exclouen els considerats inferiors, però l’esperit igualitari de França va fer que la seva democràcia es bases en l’exclusió del nivell social llavors superior: l’aristocràcia.

Anglaterra, país amb força desigualtats, es va resistir molt de temps a la democratització igualitària. Ho va resoldre a l’època Victoriana, mitjançant l’imperialisme: els anglesos eren una comunitat de gent amb els mateixos drets, “un poble”, però un poble de senyors. Iguals entre ells, però superiors als altres.

Els Estats Units tenien la mateixa estructura familiar dominant que Anglaterra. Com van aconseguir que la seva democràcia tingués el necessari impuls igualitari? El supremacisme va permetre superar les diferencies culturals entre els immigrants blancs dels Estats Units. Van situar la desigualtat fora de la comunitat dels blancs: no eren iguals als indis o negres, que van ser sotmesos o eliminats. Així, els Estats del sud esclavista podie ser els que van impulsar més la seva democràcia (blanca).

David Schoenbaum, a ‘Hitler’s Social Revolution’ (1966) demostra que el Tercer Reich fou el moment clau en que va prendre impuls l’igualitarisme a Alemanya: per primera vegada totes les classes socials es relacionaven i convivien, això sí, tan sols entre els ‘aris’. El jueus (als qui consideraven un càncer) i els pobles eslaus (als qui veien com a sub-humans) pagaven el preu de la igualtat ària. Els alemanys van projectar la desigualtat derivada de la seva estructura familiar cap a fora de la seva nació (o “raça”).

Fa temps que les estructures familiars derivades de la pagesia ja no tenen gaire pes en la societat. A més, ara les herències es reben molt tard, i la societat es diferencia també pels nivells educatius. Però la relativa persistència en el temps de les actituds respecte a la llibertat i la igualtat porten Todd a sostenir que hi ha una zona intermèdia entre la família i l’Estat, on aquelles mentalitats segueixen actuant. Les formes de pensar, les formes organitzatives, les estructures socials i les institucions a que aquelles estructures familiars van contribuir tenen la seva inèrcia.

De fet, Todd pensa que la seva anàlisi, basada en les estructures familiars, haurà de ser substituïda per l’estudi dels sistemes antropològics més amplis si és que es vol explicar les diferències socials i polítiques entre societats amb un nivell de desenvolupament econòmic semblant. Al seu parer, els problemes socials deriven d’un nivell profund, antropològic, educatiu, d’estructures psicològiques, incloent-hi la sexualitat i l’afectivitat.

Els sistemes familiars són ara més permissius, cosa que facilita i estimula els moviments emancipadors de dones, homosexuals, etc., persones que abans eren totalment relegades. No obstant, l’afebliment de les antigues estructures familiars, de les velles religions i ideologies, creu ell, fa que augmenti la inseguretat dels individus i l’ansietat social.

Un problema que inquieta Todd és el xoc entre l’impuls igualitari i la tendència a la diversitat. L’igualitarisme, darrerament, és més aviat populista i no rep gaiire bé la diversitat. Les emancipacions socials de les minories abans excloses, com l’alliberament de la dona, els drets dels col·lectius LGTBI+, els drets dels immigrants, així com l’emergència d’identitats noves, tenen un efecte inesperat: la integració de les minories genera una societat més diversa. I quan la societat és més diversa sembla que accepta millor les desigualtats. De retruc, unes desigualtats econòmiques més grans semblen ara més acceptables.

En els temps que venen, que poden ser uns temps molt llargs, perquè els canvis antropològics solen ser lents, convindria fer compatibles la diversitat amb la igualtat i la llibertat. No tenim més remei que, afegint la dosi adequada de solidaritat o fraternitat, trobar formules per fer compatibles la llibertat i la igualtat amb la diversitat, si volem que la humanitat tingui unes perspectives de futur raonables.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 39 = 49

Últimes notícies