Aquests dies en els quals sembla que no passen coses més enllà de la Covid-19, continuen passant-ne. Aquest darrer 1 de maig, diferents mitjans de comunicació es feien ressò d’aquesta notícia: “El Suprem confirma les penes de Millet, Montull i CDC pel cas Palau. El Suprem ratifica que Convergència va cobrar 6,6 milions d’euros de comissions a canvi d’obres públiques”. La sentència ratifica que l’esmentada formació política va tenir un paper actiu en l’ingrés de comissions a canvi de l’adjudicació d’obra pública.
El tema del finançament dels partits polítics és una de les assignatures pendents de la nostra “consolidada” democràcia. I no em refereixo només a la situació que ens ve donada arran del cas Palau i Covergència, també hi caben altres com Unió Democràtica o ICV, partit en el qual vaig militar durant uns anys. Totes tres forces polítiques són ara partits “fantasmes” amb un deute pendent que els ha portat, en alguns casos, a l’embargament de les seus o a la pèrdua d’un patrimoni que, tot i així, no cobreix el forat econòmic que tenen, forat que, si les entitats financeres no condonen, acabarem pagant entre tots. El curiós del cas, però, és que aquí no hi ha “cap responsable”, ningú que, ni als mateixos afiliats del partit o força política, doni raó “del perquè de tot plegat”. Bé, la sentència del cas Palau dictamina que Daniel Osàcar, Felix Millet, Jordi Montull i Gemma Montull són culpables, però cap d’ells, excepte l’extresorer, ocupava cap càrrec rellevant i decisori en CDC, força política obligada a retornar els 6,6 milions d’euros espoliats.
En el cas Palau no només hi trobem l’espoli de 6,6 milions d’euros, sinó també el “modus operandi” d’aquest delicte: el d’exigir diners a canvi de l’adjudicació d’ obra pública, i, així, finançar-se irregularment. Això vol dir, ras i curt, que quan a una ciutat, poble, diputació, consell comarcal, etc. calia fer alguna obra i aquesta era licitada, a l’hora de la veritat qui “s’enduia el gat a l’aigua” no era, lògicament, l’empresa que presentava el millor projecte, el més adient per a les circumstàncies i per a la població, sinó la que acceptava “certes condicions econòmiques” favorables a Convergència, que era qui governava el poble, la diputació, el consell comarcal, etc. Algú pot pensar, “malèvolament” que això “també ho feien altres”, ja es veurà. En tot cas, en la situació que ens ocupa, aquestes “condicions”, sembla, tenien una xifra, el 3% que en el seu dia, en seu parlamentària, va denunciar Pasqual Margall, tot i que, pel que diu algun mitjà (La Vanguardia 1-5-2020), aquesta xifra es queda un pel curta.
Aquesta adjudicació fraudulenta no crec que la fes cap dels “treballadors del Palau”, ni tampoc s’acusa d’ella a l’extresorer Daniel Osàcar, a qui, per cert, se li rebaixa la condemna i se l’absol del delicte de tràfic d’influències. On són els dirigents de CDC, aquells que amb els seus eslògans electorals ens convidaven a votar-los? Com si d’un truc de màgia es tractés, ja no hi són, estan afiliats a altres partits que, en un principi, no assumeixen “l’herència” convergent. Caldrà veure qui paga aquests 6,6 milions, una qüestió que haurà de decidir l’Audiència de Barcelona, després que el Suprem constatés que durant gairebé una dècada, almenys entre el 1999 i el 2009, Convergència cobrés comissions empresarials a canvi d’adjudicació d’obra pública.
Tinc amics i coneguts que han militat a Covergència Demòcratica i ho han fet amb convicció. Hi han dedicat temps i esforç perquè creien que era el millor per al país, i, tot i que no comparteixo les seves idees polítiques, crec que mereixen una explicació. Amb el “cas Pujol” ja van rebre una gran decepció, aquesta vegada, potser, cal que algú doni la cara. Al cap i a la fi, ells i elles també són o han estat CDC.
La gestió que la classe política, en general, fa de l’actual situació deixa molt a desitjar. Les picabaralles que uns i altres tenen i el partidisme que demostren, tampoc convida a tirar coets. Si, a més a més, tot i el soroll que provoca la Covid-19, continuen apareixent casos de corrupció o de poca transparència en la gestió econòmica (donacions, fundacions, amiguisme…), a ningú haurà d’estranyar la desafecció envers uns representants de la ciutadania cada cop més qüestionats, allunyats i menystinguts. I això és perillós per a la salut democràtica de qualsevol país.
Quan la crisi que aquesta pandèmia ha provocat sigui història confio que haguem après algunes coses tan importants com que les retallades en salut, investigació i educació tenen conseqüències, no només en aquests àmbits, sinó també en aquell, l’econòmic, que sembla importar més als que fan servir les tisores. I que, si cal retallar perquè no es pot arribar a tot, es posen els ulls en altres àmbits, per exemple la despesa militar. Confio que haguem après, també, que la gent gran, tot i no ser “productius” mereixen un respecte i un tracte digne, i que, certes feines, no prou valorades socialment, es considerin del tot necessàries i mereixedores d’una millor consideració, humana i econòmica. Està molt bé això d’aplaudir ara, però hi ha un després.
La precarietat i manca de recursos que s’ha patit i es pateix no és només conseqüència de la virulència de la pandèmia, hi ha altres variables que caldrà valorar i fiscalitzar. Cal assumir responsabilitats i no “fer-se volàtil” quan venen maldades. De ben segur necessitem més recursos per gestionar millor, i el nostre dèficit fiscal és un greu entrebanc, però mentre a casa nostra no “fem net”, dir que “Madrid ens roba”, tot i que pugui ser veritat en certa part, no deixa de ser, com diem per aquestes terres, “excusa de mal pagador”.
