El proper dia 28 de setembre tenen lloc les VI Converses de Pensament Crític a la Sénia amb un títol tan suggeridor com “Frontisses i màrgens?”. Com ja han explicat en anteriors publicacions Joana Subirats, Benjamí Torné i Rafael Haro els conceptes de màrgens i frontisses ens obren a vies de pensament enriquidores especialment respecte a allò que està “entre”, ni fora ni dins, allò que uneix però alhora disloca. Una forma de pensar, doncs, plena de plecs i adversatives que resulta fonamental davant de la simplificació de missatges i de pensaments incapaços d’aprehendre una realitat cada cop més complexa. Segur que a les Converses els i les ponents continuaran fils que els tres han explorat o n’endegaran d’altres d’igual o més valuosos.
En el meu cas, voldria aprofundir en els màrgens com les construccions de pedra que dibuixen les fràgils traces dels nostres paisatges, tot emparant antics cultius de garroferes, oliveres, vinyes i avellaners sovint mig abandonats perquè l’avenç també cap a una pagesia més productiva ha deixat endarrere el mode de vida que va bastir els seus murs. Unes construccions sobre les quals -per cert- ara mateix podeu veure una exposició magnífica al Palau Oliver de Boteller de Tortosa, seu del Departament de Cultura a les Terres de l’Ebre. I per què em sembla especialment pertinent traure a col·lació aquests vestigis d’una forma segur més curosa de relacionar-nos amb la natura però també comunitàriament? Doncs perquè, ara que justament la seua existència sembla més associada a la memòria que al present, apareixen paradoxalment -el pensament en plecs que deia- com un principi d’esperança per imaginar-nos un futur que no sigui d’autodestrucció climàtica i planetària.
I ho són perquè aquestes construccions i la seua manera de viure i treballar remeten a una distinció que Aristòtil va proposar fa més de 2.000 anys i també del tot vigent. Deia Aristòtil que cal diferenciar entre la crematística, que no és altra cosa que l’acumulació de riquesa, i l’economia que aniria més enllà perquè cerca l’administració de la llar, de l’oikos en grec i, per tant, el seu objectiu no es limita als dividends, té un sentit social i polític més ampli vinculat amb la bona vida de la casa i dels qui l’habiten.
Doncs bé, els màrgens i la vella pagesia familiar incorporen aquest ideal econòmic orientat a la bona vida en el sentit també aristotèlic d’una comunitat feliç i justa perquè, tot i la duresa evident que requerien, aplegaven els membres de la casa entorn del seu treball al ritme de la terra. Una distinció entre crematística i economia que no ha tingut en compte el capitalisme des de fa almenys tres segles, durant els quals empreses i corporacions han malbaratat els recursos de la nostra “llar”, la Terra, fins al punt que la comunitat científica ens avisa de fa dècades que el planeta ha perdut la seua capacitat de regenerar-se. Una situació de canvi de les condicions biològiques i geològiques planetàries que sovint s’anomena antropocè, però que mereixeria molt més el qualificatiu de capitalocè. Per què? Perquè el problema no radica en la humanitat, sinó en aquest determinat mode de producció que no hem sabut frenar i en honor del qual pensàvem que calia només sacrificar la nostra igualtat i justícia, però ara sabem que també escombrarà els nostres cossos i els dels nostres fills i nets. I tot i així, la cursa cap a aquest desastre ja present amb tots els fenòmens associats a l’escalfament climàtic no sembla donar treva i hi ha qui continua projectant ampliacions d’aeroports, es desentén de l’increment del consum de combustible fòssil o somnia intel·ligències artificials que sentin, pensin i decideixin per nosaltres què hem de consumir i quant.
I davant aquesta cursa accelerada cap a un no-futur, quina esperança poden representar els màrgens i la seua humil persistència a dures penes a la garriga? Doncs precisament el seu testimoniatge fràgil però resistent d’una activitat econòmica respectuosa amb la nostra “llar” i el treball de generacions anteriors que ens mostra que existeix un futur humà diferent que no ens condueixi a la catàstrofe. I per això la seua rememoració, és a dir l’actualització ara i aquí de les pràctiques que l’acompanyaven, ens permet albirar un nou futur. Atès que el poder emancipador de la memòria, com deia Benjamí Torné, no radica en el refugi en el passat, sinó en l’avenir que ens obre. No a causa que per si sols els màrgens siguin capaços de revertir aquesta cursa cap al no-res, però sí perquè, com definia la política Walter Benjamin, ens permeten organitzar millor el nostre pessimisme i encaminar així polítiques públiques a recuperar maneres d’entendre’ns amb l’entorn que no donin per descomptat la seua -i la nostra- extinció.
Us apunteu a pensar plegats a les Converses sobre tot això i segur molt més?
