La primera vegada que vaig llegir aquesta frase de J. V. Foix m’hi vaig identificar desseguida, encaixa amb la meua manera de veure el món. D’això fa molts anys i encara ara, suposo que sempre ho faré, treballo per facilitar l’equilibri entre tradició i modernitat. Quan es treballa bé, els resultats són engrescadors.
Este Nadal he estat convidada a molts actes i he pensat sovint sobre el tema, i estos dies també ho faig amb motiu de Sant Antoni.
Arreu de les nostres comarques les entitats i els ajuntaments organitzen nombroses activitats en estes dates. Grups de teatre, societats corals, bandes de música i grups instrumentals… És el moment central del cicle festiu d’hivern i tothom vol aportar. És la gràcia de la riquesa del nostre món associatiu.
A Nadal i Reis els espectacles teatrals com pastorets o pessebres vivents, la recollida de cartes als Mags d’Orient, la passejada de l’Home dels Nassos, la cavalcada o les activitats musicals omplen uns dies de major disposició de temps que les famílies aprofiten per fer activitats en comú. Sempre hi ha qui diu que no li agrada, però la majoria ho agraeixen. Les que hi participen directament les gaudeixen molt més. Sempre és gratificant veure les abraçades de iaies i iaios als netets quan acaben una representació o un concert. Emociona. Avui, xiquetes i xiquets aconsegueixen la implicació de les famílies en tot allò en què participen. La il·lusió dels menuts treu el millor dels grans, i ens porta a espais de relació comunitària que creen vincles en una societat com la nostra en què el desarrelament i la solitud tenen tanta presència.
Passat Reixos, Sant Antoni arriba sempre molt apressa, encara no ens hem recuperat de la festa que ja hi tornem a ser. Les persones que tenim la sort de viure en aquesta zona de cruïlla de tradicions – si, m’agrada utilitzar un cop i un altre aquest concepte, com el de frontissa – no donem a l’abast. Tenim els pobles que cremen la barraca, a banda i banda del Sénia i dels Ports, els que fan representació del Sant, els que organitzen els Tres Tombs, els que se centren en la benedicció dels animalets. Sant Antoni dels animalets se celebra d’una manera o d’una altra a cada poble. Colles de dones i homes, molt especialment les primeres, fan pastissets i coquetes, les reparteixen i les sortegen, fan rostides populars, ballen la jota, canten i riuen en colla.
Avui llegia un post a les xarxes del benvolgut amic Miquel Àngel Pradilla parlant sobre tot allò que significa Sant Antoni a Rossell. Solidaritat grupal, esperit col·lectiu, amor a la terra i a la seua gent – cito literalment, són aspectes presents a la festa popular del món rural. Això mateix signifiquen les festes d’hivern a tots els pobles.
No ens face vergonya reivindicar aquelles tradicions vinculades a la festa que es van repetint cada any. Adaptem-les i la vegada respectem-les, una cosa no lleva l’altra. Aprenem d’aquelles generacions que les han transmés i situem-les en el món d’avui. Formen part dels rituals festius religiosos catòlics, però també són element intrínsec de la nostra cultura. Cada poble n’ha aconseguit fer-ne la seva pròpia versió. Donem-los el valor que es mereixen.
