Este divendres, coincidint amb la sortida a quiosc d’este número 876 de l’edició en paper del setmanari l’ebre, se celebra una altra edició del Dia Internacional de les Dones o Dia Internacional de la Dona Treballadora, una jornada que ha anat guanyant càrrega feminista combativa en els darrers anys, sobretot a partir del 2018.
Això podria considerar-se que té un punt de paradoxa, perquè la societat fa progressos poc discutibles i lògics cap a la igualtat de gènere, però a la vegada sembla poc qüestionable que continuem vivint en una societat en què les dones tenen menys oportunitats que els homes. Per exemple, a l’hora de reafirmar i desplegar els seus objectius professionals. I això es produïx perquè les dones han d’assumir encara majoritàriament la criança dels fills o les cures de persones dependents, i perquè tot just per este motiu, hi ha empresaris que continuen prioritzant la contractació d’homes a igualtat de condicions i de preparació, com ha revelat recentment un estudi de la Fundació La Caixa.
El Dia Internacional de les Dones ha agafat també cos reivindicatiu al recer de la resposta ciutadana a discursos reaccionaris que demonitzen el feminisme com si este volgués posar les dones per damunt dels homes, quan queda prou clar que el feminisme dixarà de tenir sentit el dia que hi haja una igualtat plena que avui encara és molt lluny d’assolir-se.
Discursos -aquells que diem que han donat més arguments i més llenya a la causa del 8-M- que miren d’aixecar un perillosíssim negacionisme d’una violència de gènere que continua matant dones arreu.
La convocatòria de vaga, que també es va fer l’any passat, ha guanyat força i adeptes també com a resposta a aparents incongruències de la justícia -la sentència contra La Manada va ser molt significativa- i al soroll de qui ha portat aquell negacionisme a la política i amenaça amb portar-lo a les institucions.
Es pot considerar que esdevé una vaga amb arguments massa genèrics, que no posa l’accent en demandes concretes que puguen pressionar els governs a còpia d’exercir individualment el legítim dret a vaga. Podríem trobar motius per a fer vaga en les diferències salarials respecte als homes, en les dificultats per a la conciliació, en la falta de garanties legislatives contra les desigualtats que persistixen, en la falta de reconeixement social i econòmic de la tasca de cuidadora informal. Hi han motius per a moltes vagues. Aplegar-les totes en una jornada reivindicativa i mobilitzadora probablement no resol el fons de la qüestió de cadascuna de les desigualtats, però ens recorda que hi són i reafirma el dret de les dones a seguir una convocatòria diferent. És més, perquè el gros de les dones puga tenir llibertat de seguiment i de protesta este divendres, es requerix la implicació de tothom, especialment dels homes, perquè la dependència d’algunes persones no pot ser desatesa. I perquè això tinga un efecte a mitjà o llarg termini es requerix que això no siga flor d’un dia, sinó que homes i dones comencen a vore que és possible redefinir segons quins rols culturals de gènere, i que l’educació pose els fonaments d’una societat benauradament condemnada a assolir la igualtat que continua invocant amb raó el 8-M.
