Estos dies (el 14 de febrer, concretament) ha fet tres anys que no tenim la presència física de Muriel Casals. Seguim tenint amb nosaltres, però, les seues paraules, la seua actitud, el seu esperit, la seua cordialitat, el seu somriure… que no són poca cosa.
Muriel, després d’una llarga trajectòria docent i cívica, va assumir la presidència d’Òmnium Cultural el març de 2010, al capdavant d’una junta on hi havia Jordi Cuixart de tresorer. I al cap de pocs mesos, el 10 de juliol, ja va liderar la gran manifestació de disconformitat amb la brutal retallada de l’Estatut, una manifestació promoguda per Òmnium Cultural (l’ANC encara no havia estat fundada). Avui hi ha comú acord a l’hora de considerar aquella data com el punt d’inflexió, el moment en què una gran part de la societat catalana va començar a veure clar que el viatge amb l’estat espanyol ja no donava més de si. I, a partir d’allí, tot va encaminar-se a poder fer realitat el que només era una possibilitat, “el somni”. I el 2012, l’ANC i Òmnium Cultural, amb Carme Forcadell i Muriel Casals com a cares més visibles, van començar a organitzar les més grans mobilitzacions pacífiques que mai han vist ulls humans.
obilitzacions, accions i activitats més discretes que li van fer dir: “ens trobem en ple vol, i volem cap a la llibertat”. I en este vol estem.
Estos dies he recordat, d’una manera especial, les diverses vegades que ens vam trobar a Tortosa, i que ens vam reunir amb l’alcalde i altres membres del consistori, per a organitzar la Nit de Santa Llúcia, la Festa de les Lletres Catalanes, que va acabar celebrant-se l’11 de desembre de 2015 al pavelló firal tortosí. Ella volia que la Nit de Santa Llúcia tornés a ser acollida per les Terres de l’Ebre, on no s’havia celebrat des del ja llunyà 1982. Aquella nit de desembre va ser l’últim cop que la vaig veure, alegre, respectuosa, serena, activa, esperançada, com sempre. Ja no hi va participar com a presidenta d’Òmnium Cultural: havia deixat el càrrec al juliol per a formar part de la candidatura de Junts pel Sí de cara a unes eleccions plantejades com a constituents, i la seua voluntat de servei la va portar al Parlament, on va presidir la Comissió del Procés Constituent.
Em conforta recordar, també, el seu somriure franc, la seua veu, que transmetia ilolusió i energia des de la serenor, la seua cordialitat, la seua actitud respectuosa (“viure en llibertat consisteix a saber respectar qui pensa diferent”, li agradava dir), la seua insistència que “hem de ser Super Glue” per a ser nexe d’unió. I una recomanació constant, de la qual Jordi Cuixart n’ha agafat el testimoni: “Estimem-nos!” A simple vista pareix una recomanació poc pròpia del món de l’associacionisme i de la política, però per poc que hi pensem acabem adonant-nos que amb l’amor al davant els projectes i les actuacions s’enfoquen millor i que hi trobem fortalesa, unitat i humilitat, tant quan les coses van bé com quan pareix que van malament.
Ara, tres anys després que ens deixés sense deixar-nos del tot, i especialment en les circumstàncies que estem vivint, ressonen amb més força que mai les paraules de la seua intervenció al Camp Nou durant el Concert per la Llibertat, en defensa del dret a decidir, el 29 de juny de 2013: “És l’hora d’avançar units. Deixem les discrepàncies de banda. Tenim un objectiu comú, que és més important que cadascun dels nostres interessos particulars. Tinguem generositat, coratge i la intel·ligència que reclama aquest moment històric. Sapiguem estar a l’alçada del repte que ens hem marcat, des del record a tots aquells que ens han precedit en aquesta lluita i des de l’esperança en les generacions que ara pugen. Som aquí per construir un país més lliure, més just i més digne, on tothom hi tingui cabuda. No som aquí per buscar un somni: nosaltres som el somni, i aquesta és la nostra força”.
