Veig les reclamacions de pagesos i ramaders com a reflex de patiments suportats en solitud. Estan acostumats a treballar remugant, però sense queixar-se públicament a les autoritats: desconfien de les solucions que han de venir de fora. La història pot explicar el seu comportament perquè a la gent del camp sempre li ha tocat el rebre en tots els conflictes.
Al temps del maquis, a la nostra postguerra civil, moltes famílies van haver de deixar les seves masies pels problemes que els ocasionaven els guerrillers o la guàrdia civil o tots dos. Sempre ha sigut així.
Avui, si miro enrere, des dels meus 70 anys, tinc bons records del camp i de la seva gent:
Recordo el meu iaio Ramon, mestre i lector incansable, que també feia feina al camp abans o després de l’escola. De ben menut l’acompanyava. Sempre hi havia alguna feina a fer.
Tornàvem a casa amb herba per als animals de la nostra petita granja que ens proporcionava ous, carns i el plat de les grans festes: el pollastre rostit, acompanyat de cava fresquet del què llavors en dèiem xampany.
La primavera ens regalava les primeres fruites: nespres, cireres, albercocs, préssecs… que bons! I sempre teníem com aperitiu abans de dinar unes olives preparades de maneres diferents segons l’estació de l’any.
A l’estiu cremàvem els sarments de la vinya i a mitja combustió els apagàvem per fer-ne carbonets que ens escalfarien la taula braser a l’hivern. El seu caliu ens ajudava a fer els deures d’escola, més amorosits. El meu iaio no feia servir cap tipus de fitosanitari que no fos el sulfat de coure i la calç, a la vinya.
Record dels meus estius a Mas de Barberans amb l’oncle Antonio. Sortíem de bon matí amb el carro i el matxo a treballar les oliveres, tallàvem pollissos, llauràvem i passàvem la post, posàvem alguna ratera per agafar moixonets que ens servien per a alegrar el dinar, fèiem migdiades llargues a l’ombra d’un arbre, ben coberts per una gran borrassa que ens protegia de les mosques. Arribàvem fosc a casa, sopàvem, preníem la fresca amb els veïns, que tenien converses molt agradables. Alguna nit ens compràvem una gasosa fresca. El tio Antonio no utilitzava pesticides ni herbicides.
Recordo dos amics d’infantesa que tenien terra regada per l’aigua de l’Ebre. M’agradava especialment la seva companyia. Ja tenien tractor i segons les feines a fer, els seus pares ens els deixaven conduir. L’aigua del riu ens alleugeria la calor i la set i ens permetia agafar anguiles i diferents classes de peixos que a mi no m’agradaven gaire. La migdiada tampoc hi faltava. Cap dels dos feia sevir fitosanitaris.
Tinc, també, un gran record dels banys refrescants que els amics preníem a la bassa de l’hort d’un d’ells, en Xavier. Era un bany d’aigua fresca d’una sínia que feia girar un motor sorollós. Algun dia, a mig bany, el seu pare ens obsequiava amb una esplèndida cassola d’escalivada ben regada d’oli, on hi sucàvem, delerosament, grans llesques de pa. Encara ara puc sentir la flaire de l’albergínia, pebrot i tomata cuits a la brasa. Allà tampoc s’utilitzava cap producte químic.
Guardo gran record de les estades amb tenda de campanya a la barra del Trabucador del Delta, pescant i agafant diverses classes de marisc. Tot era ple de vida.
De tots aquests records en queda ben poca cosa. Les màquines han substituït les persones, els herbicides han acabat amb les llargues hores de treball dels pagesos arrencant herbes. Avui, a ningú se li acudiria beure aigua del riu sense tractar. Uns peixos vinguts de fora han ocupat el lloc dels que pescàvem i menjàvem nosaltres i no només ha desaparegut el marisc sinó que també ho ha fet la terra que el nodria.
Aquests bons records acompanyen avui la meva vida de jubilat: pagès afeccionat amb més despeses que guanys, que tinc l’aqüífer amenaçat per la sequera, que els lladregots ja han entrat tres cops a fer mal a la caseta de les eines, que he de fer servir pesticides i herbicides per poder collir alguna cosa, això sí, sempre prèvia demostració i autorització d’estar capacitat per a la manipulació de productes fitosanitaris i que ja n’estic més que tip de la paperassa que s’ha d’omplir per a poder fer qualsevol cosa, fins i tot per encendre foc per a coure unes carxofes.
Tot plegat em fa pensar que hi ha algunes coses que no hem fet prou bé.
