HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catNo mossegar-se la llengua

No mossegar-se la llengua

Que em repugna que de forma reiterada es vulga anorrear la llengua catalana i fer-ne arma per a trencar la cohesió social? I tant! Que em revolta que des d’un jutjat es puga decidir el model d’escola i de llengua del nostre país? Ben cert! Que no m’agrada la tebior d’algunes reaccions ni les renúncies d’alguns estaments? Gens ni mica!

Fan angúnia, molta angúnia, les malèvoles accions i les desafortunades reaccions a què hem assistit darrerament pel que fa a l’ús de la llengua catalana en l’àmbit escolar i, més específicament, a l’aplicació de la metodologia de la immersió lingüística. Val a dir, però, que este model que ha aconseguit no discriminar la comunitat escolar en funció de la llengua de procedència i que ha contribuït a la cohesió social no ha comptat sempre amb la necessària implicació de qui calia ni ha tingut tots els factors externs a favor. A Catalunya hi ha centres on des de fa anys el percentatge de castellà a l’aula és molt més elevat que el que ara es vol imposar amb un “ordeno y mando”, sense que les autoritats educatives s’hi hagen volgut mullar gaire. A més, hi hagut certa desídia a l’hora d’implementar mesures efectives que tinguessen incidència en el context social: una llengua que tinga molta presència a l’aula i, després, en tinga poca en els àmbits en què ens movem es percep com a poc útil. Hi ha qui s’hauria de mirar a l’espill i reconèixer que no li està bé fer de veure que s’escandalitza precisament ara.

Tanmateix, no s’hi val a excusar-se i a delegar-ho tot en les administracions. La llengua catalana, sovint atacada i fins i tot prohibida des dels Decrets de Nova Planta, a començament del segle XVIII, ha arribat fins avui perquè l’ha salvada la gent, la de tots els territoris de parla catalana. La tossudesa de la comunitat lingüística ha esdevingut la força que ha impedit que el català, malgrat les importants ferides que presenta, no acabés desapareixent o reduït a la mínima expressió. És cert que avui el context sociolingüístic no és el mateix que el que hi havia anys enrere, però si algú pot salvar la llengua i tot el que significa som la gent. Som els parlants els que fem, al capdavall, que la llengua resulte útil per als intercanvis socials de tot tipus. No pot ser que no fem ús dels nostres pocs o molts drets lingüístics. No és admissible que no exigim que la nostra llengua tinga presència on normativament n’ha de tindre. No és acceptable que a les primeres de canvi renunciem a usar el català. Com és deplorable i surrealista que les persones nouvingudes que fan l’esforç de fer un curs de català no troben on aplicar els seus nous coneixements perquè tothom se’ls adreça en castellà. Com també és penós que cada vegada més bandegem paraules i expressions nostres genuïnes i les substituïm per unes altres de foranes. Ni ens hem de mossegar la llengua ni ens hem de mossegar la nostra llengua!

I per a acabar-ho d’adobar, coincidint amb el maremàgnum en què estem ficats, ens conviden a dir la nostra en el procés participatiu del Pacte Nacional per la Llengua mentre, a la llengua, se li està fotent mà per a tàctiques excessivament partidistes. Confesso que la primera reacció a cop calent és “se’n poden anar a fer punyetes; ja s’ho faran”, i ho escric així per no usar les primeres expressions gruixudes que em venen al cap. Però també veig que poques ocasions tindrem des de la societat civil d’este país d’expressar d’una forma general i ben estructurada què podem fer i quins compromisos podem assumir per a millorar la salut de la malalta i maltractada llengua. Penso que ho hem de fer, que hem d’aprofitar l’oportunitat. Res més potent que un bon gruix de propostes del conjunt del país, que és també una manera d’afirmar-nos i de reivindicar-nos. Només això ja serà positiu, aclarirà moltes coses i ens esperonarà personalment i col·lectivament. Si, després, qui haja d’implementar les mesures més institucionals fa el ronso, n’haurem de demanar responsabilitats. Si, després, la gent no fem tot el possible en allò que està al nostre abast per a donar vida a la llengua, serem còmplices de la seua cursa cap al precipici.

Marius Pont Fandos
Marius Pont Fandos
Psicòleg, filòleg i historiador
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 30 = 39

Últimes notícies