Obro l’ordinador i em disposo a escriure sobre una idea que em ronda pel cap des de fa setmanes, mesos. Un cop tinc davant el full en blanc, però, necessito fer una cosa abans de començar a teclejar: obrir el mòbil i triar la cançó perfecta per posar-me de fons. I és aquí quan m’adono que sincerar-me sobre això té més sentit que mai: no sé estar en silenci.
No importa el moment del dia que siga. No importa què estiga fent. No importa que arribe tard i tinga pressa. Sempre hi ha d’haver algun soroll de fons: la ràdio, música, la tele. Quan camino pel carrer. Quan treballo. Quan menjo. Quan em dutxo. Quan em rento les dents. Quan vaig a dormir. No sé estar en silenci.
És curiosa esta impossibilitat que hem desenvolupat com a societat de quedar-nos sols amb els nostres pensaments. Com si la por de recordar, de sentir, d’escoltar-nos fos tan gran que no puguéssim suportar ni un minut de silenci. Com si el dia fos tan curt que haguéssim d’aprofitar-ne cada segon fent dues, tres i quatre coses a la vegada. Com si la vida fos incòmoda. Com si així fos possible tenir el control (de què?) de tot. No sabem estar en silenci.
I és encara més curiós que ni així siguem capaços de fer-ho; de tenir el control. Quin control? Si, en realitat, mai hem tingut tant soroll al cap com el que tenim ara. Però encara guardo en una part de la memòria el record de quan tenia dotze anys i era capaç d’anar d’aquí cap allà i d’allà cap aquí sense res a les mans, escoltant els sorolls de la quotidianitat i contemplant un món on passen coses. Hi vull tornar i no sé com. Vull aprendre a estar en silenci.
