La intensificació de la competència per la globalització.
Manuel Castells, al volum primer de La era de la Información, publicat el 1997, comentava que la integració de les activitats econòmiques a escala global estava produint una intensificació de la competència. La intensificació de la competència va imposar noves regles econòmiques i va impulsar l’aplicació de determinades noves tecnologies en perjudici d’altres. Les empreses d’èxit eren aquelles capaces d’innovar, ja que la innovació es converteix en l’arma clau de la competència, i que van esdevenir prou flexibles, en un context de ràpid canvi en els mercats, els productes i els serveis.
Les empreses i els governs, per la seva banda, van orientar els increments d’ingressos pels augments de productivitat -resultat de les innovacions i el canvi tecnològic- a augmentar la rendibilitat privada i no a transformar les condicions del treball i millorar el benestar social.
Aquests canvis van provocar canvis en les relacions econòmiques i socials.
Les empreses van començar a assajar diverses formes de flexibilitzar-se amb contractes d’obra, ocupació eventual, treballadors a temps parcial, autoocupació, etc. Aquest nou context econòmic ha anat modificant les relacions laborals en els països desenvolupats. I els canvis en el mercat de treball ens van portar cap a unes relacions econòmiques i socials diferents, ja que la vida estable, previsible i programada dels anys 50 als 90 deixa de ser possible.
“Els canvis en la competència, en els moviments de capital, en les relacions laborals i la precarització de certs sectors de la societat són en realitat canvis institucionals, canvis en les relacions econòmiques i socials”
A més, la forma de funcionament en xarxa de l’organització empresarial va permetre l’outsourcing i la subcontractació com a formes d’exterioritzar la mà d’obra. L’ocupació va derivar cap a altres països o cap a empreses menors amb sous més baixos i menys seguretat per als treballadors. El deteriorament de les condicions de vida i treball per a un sector important dels treballadors es va traduir en augment de l’atur, reducció dels salaris reals, desigualtat creixent, inestabilitat laboral, subocupació i segmentació esglaonada de la mà d’obra i una marginació creixent de la mà d’obra agrícola.
Mai han estat les activitats humanes més centrals en el procés de creació de valor. Al mateix temps, però, mai han estat els treballadors (sigui quina sigui la seva qualificació) més vulnerables, ja que s’han convertit en individus aïllats, subcontractats en una xarxa flexible on no se sap bé qui pren les decisions clau. La lògica d’aquest model de mercat laboral molt dinàmic i inestable es combina amb l’especificitat de les institucions laborals de cada país. Per exemple, en els anys 80 els sindicats holandesos van acceptar noves formes flexibles d’ocupació, però a canvi els treballadors a temps parcial i eventuals havien de rebre plena cobertura del sistema sanitari nacional i dels plans de pensions d’incapacitat, atur i jubilació, i les dones, principals receptores de les noves ocupacions a temps parcial, havien de gaudir de subsidis per a la cura dels seus fills. Per això Margaret Thatcher es va centrar políticament a debilitar els sindicats.
El treball flexible es va orientar cap a la tasca, i ja no incloïa, com abans, el compromís d’ocupació futura. El contracte tradicional amb una carrera laboral al llarg del cicle vital va entrar en decadència, a escala mundial, i va ser substituït per la feina flexible. La conseqüència d’aquest model d’ocupació és una menor permanència mitjana en l’ocupació, menys de 4 anys. I això té conseqüències en les relacions econòmiques i socials: la gent ja no pot fer una hipoteca a 30 o 40 anys per comprar una casa, perquè tindrà períodes de dificultats i crisis i no pot assegurar-ne els pagaments. Davnat d’això, es busquen solucions: habitatges socials, fórmules de copropietat entre individus o entre individus i entitats financeres, etc. El cicle vital dels joves ja no pot ser el dels seus pares. I això és un canvi social, producte no de la tecnologia sinó del nou context econòmic generat per canvis institucionals i socials.
El model prevalent de treball tendeix a ser dual: hi ha uns treballadors fixos i uns treballadors que poder ser contractats, acomiadats, externalitzats, etc., segons com evoluciona la demanda. Però la nova vulnerabilitat de la feina en les condicions de flexibilitat radical no afecta només la mà d’obra no qualificada. Les societats s’estan dualitzant, amb un creixement considerable en el vèrtex i en la base, és a dir, en ambdós extrems de l’estructura ocupacional, i es redueixen les classes mitjanes. Aquestes transformacions han sacsejat les nostres societats. Per analitzar aquests nous grups socials de persones que viuen en constant incertesa, ja sigui per dependre d’ocupacions inestables o d’ajudes socials limitades, Guy Standing va publicar El precariado el 2013.
Canvis tecnològics i canvis institucionals.
Crec que hem de ampliar la perspectiva per entendre millor què passa: Karl Marx, des de 1845, per a descriure l’evolució de l’economia i la societat, utilitza, en diverses obres els conceptes de Forces Productives i Relacions Socials (de Producció). Segons Douglass C. North, a Estructura i canvi en la història econòmica, de 1981, el canvi econòmic es produeix principalment com a conseqüència dels canvis en l’acumulació de coneixements humans, sobretot en la tecnologia, i com a conseqüència també dels canvis en les institucions, que defineixen l’estructura que motiva la societat. Jeremy Rifkin, per la seva banda, en La Tercera Revolució Industrial, del 2011, exposa que es produeix un canvi econòmic i social fonamental quan amb els nous règims energètics convergeixen noves tecnologies de la comunicació. Segons aquests autors, l’economia i la societat avancen principalment sobre dos cames: la primera, les forces productives o tecnologies, amb especial importància de les fonts energètiques; la segona, les relacions socials o institucions, amb especial importància de les formes de comunicació. Marx considerava que les forces productives impulsen canvis en les relacions socials. En canvi, North constatava empíricament que els canvis institucionals són més rellevants que els tecnològics per explicar el desenvolupament econòmic i social.
Actualment, a la gent se li explica, i així tendeix a pensar-ho, que els canvis que estan transformant els mercats de treball i les societats són resultat dels canvis tecnològics. Però els canvis en la competència, en els moviments de capital, en les relacions laborals, i la precarització de certs sectors de la societat, són en realitat canvis institucionals, canvis en les relacions econòmiques i socials. Com constatava Castells, la difusió de la tecnologia de la informació en l’economia, per exemple, no induïa directament aquests canvis. Per contra, amb unes condicions institucionals i organitzatives adequades, creu que es podien haver creat més llocs de treball i més benestar general a llarg termini, i una societat més justa i més cohesionada que l’actual, amb un sistema sanitari i educatiu més potent. Però els que podien decidir-ho no van voler que fos així.
El futur no està escrit, el creem.
¿Qui ha impulsat aquests canvis institucionals que ens han portat a una societat més desigual i a unes condicions econòmiques més precàries, acompanyat tot per l’erosió del l’Estat del benestar, amb constant retallades, just quan la societat tenia un PIB més alt que mai en la història i la renda per càpita mitjana era també la més alta de la història?
En una entrevista el 2014, Warren Buffett, considerat el millor inversor i un del homes més rics del món -però fa la vida d’una persona normal i dona gairebé tota la seva fortuna a la fundació de Bill i Melinda Gates-, va declarar: “Hi ha una guerra de classes, d’acord, però és la meva classe, la dels rics, la que està fent aquesta guerra, i anem guanyant”. Grans empresaris, com ell, Bill Bates i molts altres, que van demanar al govern dels Estats Units que els augmentessin els impostos, no entenen per què s’ha de destruir el sistema, a base de reduir els impostos i retallar, és a dir, a base de destruir la societat, la comunitat, sobre la qual se sustenta el sistema econòmic, si ells són els grans beneficiaris d’aquest sistema. No té sentit. Per això donen suport a mesures per millorar la societat. Però no tots pensen així.
Les noves tecnologies de la comunicació (internet, mòbils, xarxes socials, etc.) són tecnologies que han modificat les formes de comunicació, i les que, si fem cas a Rifkin, estan al costat de les relacions socials i les institucions. Ell creu que les relacions socials canviaran més quan canvien les fonts d’energia, al consolidar-se la substitució de les energies fòssils per les energies renovables, cosa que estimularà l’aparició de relacions econòmiques més descentralitzades i col·laboratives. Potser sí o potser no: dependrà de com s’utilitzen aquestes tecnologies. Ja hem vist què passa, per ara, amb l’economia de les plataformes. És cert que venen múltiples canvis tecnològics en els pròxims anys, i canvis en les forces productives -que és un concepte més ampli i flexible que el de tecnologia- i que aquest canvis poder ser prou profunds per a provocar canvis en les relacions econòmiques i socials. Però, com hem vist, els canvis tecnològics poden ser també utilitzats per empitjorar les coses, com ha passat en les darreres dècades. Així que ens podem preguntar: Que passarà? ¿Aquests canvis tecnològics aniran acompanyats de canvis institucionals que milloraran la situació actual o que l’empitjoraran? En parlarem, però mentrestant podem recordar el que deia Peter Drucker: “La millor manera de predir el futur és creant-lo”.
