El banc d’Espanya demana que treballem més, cobrem menys, ens jubilem més tard i fem més rics als bancs. No en tenen prou de cobrar uns sous desorbitats, durant el 2021 hi va haver 221 directius que van cobrar salaris per valor de més de 500 milions d’euros que representa una mitjana de 2,16 milions per cada un i dins d’Europa representa que són els més ben pagats, la mitjana Europea va ser d’1,8 milions. A més els directius que van percebre uns sous per sobre del milió va créixer un 73% passant de 129 a 221. La pregunta clau és, es guanyen aquests sous o només són carn de canó per a quan hi haja algunes complicacions, d’aquí aquests sous, perquè d’altra forma són del tot desorbitats i caldria buscar les discrepàncies dels que són els veritables protagonistes d’aquestes entitats, els accionistes. És rellevant comentar que el rescat del 2012 que va fer el govern a les entitats bancàries amb diners públics, de tots els ciutadans, s’han tornat dels 58.000 milions només 6.000, aquí caldria posar-hi interessos com fan les entitats en el retard de pagaments seria just, aquest any passat han tancat l’exercici amb 20.000 milions d’euros guanyats i no tenen vergonya de no haver pagat encara el rescat que els ciutadans els hi van fer, el sistema bancari Espanyol és dels únics que encara no remunera als estalviadors els fonaments de tot el sistema.
Tenim en el centre del debat el sou del president de la CEOE, més de 1000 euros diaris, el que cobren una majoria de ciutadans en un mes, l’altra majoria no arriben a mileuristes i es pren la llicència de dir que la pujada feta per la ministra de treball a l’SMI del 8% al·legant que portarà a la fallida el sistema econòmic. Aquest individu era autònom i va passar a ser contractat per la CEOE tot i que encara està donat d’alta d’autònoms una pràctica habitual per estalviar impostos i que ha de ser castigat i perseguit, no pot ser que en els treballadors hagen de complir amb els impostos i aquests no vulguen contribuir, la primera decisió va ser posar-se un sou, segons els experts en un moviment dubtós que seria bo que la fiscalia investigues i no mires a l’altra banda. De moment el missatge que deixa a la ciutadania és que els grans empresaris tenen el poder econòmic i també el poder de la impunitat, que ha de tenir la resposta justa i adequada, fent amb aquestes accions i amb les declaracions posteriors molt desafortunades sobre les violacions, tot per defensar el sou que s’ha posat, porta aquesta institució pel camí del descrèdit i que ha estat durament criticat pel president dels empresaris de Pontevedra, dient que no li sembla sensible que tinga aquest sou i que les complicarà a l’hora de seure en una taula de diàleg social o de negociar els convenis dels treballadors. Economistes com Becerra ha posat el dit a la llaga fent la pregunta, els que guanyen aquests sous estratosfèrics, se’ls guanyen?, potser caldria saber-ho i no és gens difícil, hi ha empreses dedicades a valorar els llocs de treball i seria interessant poder-ho fer per desllorigar aquest atzucac. Sembla segons l’economista que hi ha una explicació psicològica del perquè els ciutadans no han fet res al respecte, després de la pandèmia una part d’ells encara n’estan sortint i estan centrats plenament per sortir-ne.
David Car, va guanyar el Premi Nobel d’Economia demostrant empíricament que la puja de l’SMI no sempre són sinònims de pèrdues d’ocupació desmuntant la idea que com més pujades es fan, més destrucció de llocs de treball tenim, La Carta Social Europea diu que el salari mínim no ha d’estar per sota del 60% del salari mitjà per ser digne i la tecnologia que s’hauria d’implantar són les que tenen un augment important de la productivitat laboral, que fan créixer la feina i el desplaçament de la gent és mínim, aquesta seria la tecnologia justa i brillant, podrien ajudar les polítiques públiques per poder-les posar en marxa mentre que les tecnologies mediocres són el contrari de les exposades i fan que hi haja molta substitució de mà d’obra fent que la feina no creixi, estancant-se, en l’aplicació d’aquestes noves tecnologies hi ha dos factors importants ,un que no s’ha de pensar únicament en la inversió de capital sinó com fer-ho compatible amb els treballadors que tens i l’altre que l’adaptació tecnològica vinga de la mà de l’adaptació del capital humà així es millorarà el factor treball i el factor capital, aquesta demostració empírica del premi Nobel fa que totes les argumentacions de gent amb sous desorbitats que diuen en el seu discurs que la pujada de l’SMI farà tirar enrere el creixement econòmic és una fal·làcia, els banquers o la patronal estan fent la seua feina que és mirar únicament i simplement pels seus interessos i deixar al descobert als que veritablement generen la riquesa de les empreses i el país, els treballadors, que tenen el dret a viure de manera digna i un salari d’acord amb la mitja Europea.
Cal ser conscient que quan l’1,6% del territori, el 14,3% de la població, el 19,2% del PIB, però amb el 50% de multimilionaris del país, això és Madrid, el dúmping fiscal per la seua baixa fiscalitat, un paradís fiscal dins Espanya i mentre tinguem aquesta situació i el desgavell en l’economia i altres sectors serem els darrers de la UE sense cap solució. No poden estar reclamant sacrificis salarials als treballadors mentre que els empresaris tenen festa constant, no hi poden haver dues maneres de mesurar en un país on les desigualtats per raons de la renda són altes, la bretxa dels que més guanyen i els que menys és la més gran dels països de la UE i lligat amb això un dels problemes econòmics i socials del país és la desigualtat en la distribució d’ingressos més gran que a la majoria de països del nostre entorn, la major part cada cop té menys i l’altre cada vegada més, paral·lelament a les empreses passa el mateix, es generen millors retribucions pels consellers delegats que pels treballadors. Per acabar aquests fets haurien de provocar un fort malestar social i grans manifestacions dels treballadors cosa que no és així, el poder de mobilització dels sindicats per a mobilitzar la classe treballadora és molt petit, però sorprén que no hi haja cap reacció davant la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors, el problema és estructural i afecta altres països, els sindicats estan perdent influència a tot arreu, la gent normal ho tenim més difícil per viure que aquests paràsits amb cartera.
