És el primer del seu ofici que conec.
Tots els equips de futbol professional tenen departaments d’scouting, que es dediquen a descobrir
jóvens jugadors amb projecció arreu del món.
Com de jóvens?
Tretze anys. Els escollits tenen un horitzó de cinc anys per a formar-se i tenir possibilitats, a partir dels 18, de fitxar per algun gran club europeu.
Vostè per a qui treballa?
Durant els últims deu anys he treballat per a l’Aspire Academy de Qatar, que es dedica a la cerca de jóvens promeses del futbol. Vaig fer un parèntesi de dos anys per a fer el mateix de manera exclusiva per al KAS Eupen FC, de la primera divisió belga.
Què fa un avistador o scout.
Buscar jugadors jóvens amb qualitats tècniques i físiques, i intuir si en cinc anys poden estar en
disposició de fer el salt al futbol professional.
Què s’ha de tenir per a esta faena?
Un ampli coneixement sobre futbol, experiència, concentració i bon olfacte.
En quins països rastreja estos jóvens?
Àfrica, Àsia, Centre i Sud-amèrica. He reclutat jóvens jugadors de divuit països diferents.
Per què en aquests llocs?
És més fàcil fer grans descobertes aquí que a l’Argentina o al Brasil, on el mercat està més controlat. A l’Àfrica, el futbol està molt poc estructurat.
Com fa la tria?
Els nostres associats locals fan un treball previ de preselecció. En arribar, l’equip d’scouters ens
dividim el país en zones i anem de poble en poble.
La seua arribada deu ser molt celebrada.
Moltíssim. Els xavals saben a què anem. I que aquella pot ser l’oportunitat de la seua vida per a sortir de la misèria. Pels pobles on passem es fa festa grossa.
En què es fixa, tenint en compte que són tan jóvens?
Físicament i tècnicament són màquines. Però a nivell tàctic i psicològic estan a zero. No estan
acostumats a competir. Se’ls ha de formar.
M’imagino jóvens apassionats pel futbol jugant en condicions precàries.
Descalços o amb espardenyes de goma. I un tros de cartró com a canyellera per a protegir les cames.
La majoria d’estos jugadors es queden pel camí. Haurà estat un somni que ha durat un partit.
Sap greu, sí. Perquè al final només seleccionem els tres o quatre primers.
Deu haver valorat molts jóvens.
Fent números ràpid… en els anys que m’hi he dedicat… entre 300.000 i 400.000.
Per a cremar-se la vista.
Un partit després de l’altre. I torna a començar. Nigèria, el país més gran que visitava, tenia 80 seus.
De tots els que ha vist, quants han acabat com a jugadors professionals?
Vuit o deu, jugant a Europa i guanyant bons salaris.
Se’n deuen recordar molt, de vostè.
No només de mi. Intervenen moltes persones en el procés de formació i fitxatge.
Però vostè va ser el primer a fixar-s’hi.
Això és veritat.
Moussa Wagué, que ha jugat amb el primer equip del Barça, és la seua millor descoberta.
Ara juga cedit al Salònica grec. I s’ha lesionat, per cert. Vaig veure’l jugar per primera vegada amb sandàlies en una platja del Senegal. Un pivot espectacular. En el procés de selecció final havia de competir amb uns altres dos, i ho tenia complicat. Li vam proposar una altra posició, de lateral dret, i va dir que sí: ell no volia quedar-se al Senegal de cap de les maneres. Ho va fer bé, el vam seleccionar i el Barça el va fitxar després.
A qui més ha reclutat?
Altres que estan jugant en lligues de 1a divisió de Bèlgica, Portugal, Turquia i Israel.
En recorda algun en particular?
Me’n recordo de tots. Però sobretot de Lazare Amani, un noi de Costa de Marfil. El vaig conèixer jugant en un camp de terra. Destacava entre tots. Però en cada partit, anava de més a menys. No sabia què li passava. En preguntar-li, em va dir que feia tres dies que no menjava. Avui juga a la 1a divisió belga.
Mantenen el contacte?
Sí. Tots dos recordem bé aquell moment.
Estos nois són emigrants de luxe.
Les famílies ho entenen i ho agraïxen. Saben que ells no podran mai donar-los l’educació i la formació que nosaltres els oferim, gràcies al seu talent.
Algú potser hi veu una mirada una mica colonial.
Per a ells és una qüestió de supervivència. I la meua faena és trobar els millors jugadors. L’Aspire Academy ajuda els clubs i entitats locals, de tots els països que visitem, amb material esportiu.
Li ha tocat treballar en països conflictius.
A l’Àfrica portem molta seguretat. L’únic incident l’he tingut a Guatemala. La màfia local em va
prendre per un narcotraficant que els volia fer la competència. Em vaig trobar entremig d’un tiroteig.
Ara que el futbol femení s’està visibilitzant, també deuen haver-hi avistadors buscant jugadores.
N’hi ha i n’hi haurà més. Busquen per Espanya, Brasil, els Estats Units… A l’Àfrica, el futbol femení encara no ha despertat.
En quin moment es troba vostè, ara mateix?
Aturat. Esperant que passe la maleïda pandèmia, que s’omplen els estadis i que puga continuar treballant d’scout, la meua passió.
