Fa deu dies Maria Cinta va complir vuitanta anys, ho va celebrar amb els excessos propis de l’edat: coc de maçana del Forn del Sastre i brindis amb llimonada o taronjada a escollir. La “banda del patio” de l’Hospital de Dia- quins grans professionals i quanta paciència per a governar a la tropa!-, li va cantar els anys i anys del Super Tres que ella va agrair amb un somriure emocionat.
Tots els dies no es fan vuitanta anys, i aquella xiqueta de postguerra criada entre forners, saboners i capellans mai va patir les rigorositats de la repressió i la gana, més aviat el sobrepès d’una dieta rica en fècula i farines beneïdes pel Cor de Jesús entronitzat al menjador de casa. Créixer entre sotanes i rosaris no va deure ser fàcil per a una adolescent que esclatava a la vida i els sentits a la Roquetes monocroma del “desarrollismo”. No hi havia sortida, no es tenia alternativa, el nacionalcatolicisme era la fe que bastia les vides de joves com Maria Cinta. Sort de Paco, lo fill de “l’escolana”- els àlies ho diuen tot-, ell sempre va ser més contestatari fent del renec una mena de poesia obrera amb arrels tivenysanes.
Amb els anys i els sacrificis -sempre patint, sempre demanant permís-, van venir els fills i es va consolidar el nucli familiar. El llegat generacional de Maria Cinta i Paco va consistir en deixar una societat més justa, un Estat del Benestar a totes les generacions futures començant per la dels seus fills i la dels seus nets, una democràcia plena que donava oportunitats acadèmiques, laborals i vitals als fills i filles dels treballadors.
Per a Maria Cinta quedar-se vídua va ser un cop dur, però perdre un dels fills ja va ser una barrera insalvable -es troba tan fora de la lògica cronològica i suposa tant dolor que hem estat incapaços de trobar nom a la viduïtat de fills. Ella que sempre havia estat una dona curiosa i una mare helicòpter -d’aquelles que sobrevolen l’àrea de control de la prole dia i nit-, va començar a dimitir de les seves funcions i a perdre interès pel dia a dia, per un món que cada cop sentia més aliè i estrany. I així va ser com va anar escorant les seves posicions cap a la dreta, consumint aquella televisió de tarda on a cada instant uns ocupes entren a casa teva mentre uns adolescents procedents del Magrib ens roben la feina i agredeixen a les dones. Només fa uns dos anys- potser una mica més- que la participació del seu fill en la política municipal l’ha tornat a activar, ha tornat a valorar que paga la pena l’esforç d’anar fins al col·legi electoral i depositar a l’urna una papereta “zurda”.
Mentre, fidel a la missa diària si no hi ha causa de força major que ho impedeixi, peregrina a l’església tot pregant que, com va llegir a la premsa fa pocs dies, a Roquetes no apareguin cartells d’aquells que volen fer fora a la gent gran i malalta com ella. La tranquil·litzo i desangoixo, la nostra és una societat de bona gent, el medi rural té cura dels seus grans, dels seus sèniors, de les que com Maria Cinta acumulen anys i experiència. Queden encara moltes coses per fer, serveis i recursos als quals la gent gran de Roquetes hi teniu tot el dret: centre de dia i residència de gent gran en serien dos exemples. Calma que tot arribarà, sé que teniu pressa, ens dieu que el temps se us acaba i el més calent està a l’aigüera. No patiu que hi abocarem tots els esforços.
La mala salut de ferro que acompanya a la mare li permet despenjar fulles del calendari i respondre a la pregunta de com es troba amb la sentència: “bé si no entrem en massa detalls”. Ja li he dit que a la celebració dels propers vuitanta jo no hi seré, ho deixaré tot pagat i arreglat perquè pugui menjar coc de maçana i brindar amb els col·legues del centre de dia.
