Al polític i intel·lectual Claudio Sánchez Albornoz, mort el Franco, uns periodistes li varen preguntar a París si tornaria a Espanya. Ell els va contestar, ¿Para hablar con quién?
Aquesta resposta no era fútil, ell feia molts anys que vivia a França i donava classes a una universitat on les paraules llibertat i igualtat eren d’aplicació quotidiana Aquí feia molts anys que la cultura estava en mans de personatges com Pemán, Ridruejo, Laín, Tovar, i altra fauna ibèrica.
Als pobles i ciutats de la postguerra civil ja no hi havia tertúlies, només es discutia de futbol i toros. La ignorància planava per tot el territori. Un exemple és demostratiu del nivell que es vivia al franquisme. En una festa d’un hotel de Madrid hi havia el matador de braus Rafael el Gallo, que va ser presentat al filòsof Ortega i Gasset, gran aficionat a les corrides de braus. La conversa va ser més o menys així: ¿Quién es este hombre? Filósofo, li contestaren. ¿Filo…qué?, ¿esto qué es? Uno que piensa, li explicaren. Després de gratar-se un parell de cops la mollera va exclamar: ¡Hay gente pa tó!
Aquest era el nivell dels ídols del moment. Deixarem els futbolistes de llavors per a un altra ocasió.
Actualment estem al punt de partida de la mort de Franco. Els intel·lectuals d’avui, professionals, catedràtics, etc., són substituïts per tertulians que es caracteritzen per veure qui la diu més grossa. Només es demana opinió als coneixedors de les matèries en intervencions molt puntuals i breus.
Claudio Sánchez va morir a mitjans dels anys 80 del segle passat. Si ara veiés el que passa segur que tornaria a França. Aquella Constitució que ell pensava que seria la que ens portaria a la llibertat ens ha portat a un poder judicial en mans de jutges descendents de la dictadura i que interpreten les normes sempre afavorint els poderosos. Fins i tot han arribat a convertir el cap de l’Estat en inviolable per tots els seus actes, i han oblidat que aquesta inviolabilitat és per a l’exercici de les seves funcions, no per a qualsevol tipus de delicte. Com que els seus delictes són de tipus econòmic, els tertulians intenten vendre’ls com a delictes menors, diferents dels lladres, assassins o la sedició i desobediència política dels independentistes. Si els fets de l’Oriol Junqueras i altres són delictes greus també ho són els comesos per el rei jubilat Joan Carles. Els delictes d’aquest personatge són prescrits, diuen (ha passat els temps legal per castigar-lo) o és inviolable. Aquesta inviolabilitat total que apliquen fiscals i jutges no es pot comparar amb cap de les monarquies o repúbliques europees. El president de França, Nicolas Sarkozy, ha estat jutjat i condemnat a tres anys de presó per corrupció i tràfic d’influències, els mateixos delictes que ha fet el Borbó jubilat. Però diuen que el nostre va fer molt per la democràcia.
