Entrevista a Pere Ponce, Premi Valor Ebrenc 2024, concedit pel Setmanari l’Ebre en reconeixement de la seua trajectòria professional. L’acte de lliurament d’esta distinció tindrà lloc dimarts, 4 de febrer, a les 19 hores a l’Hotel Corona Tortosa.
L’actor Pere Ponce (Tortosa, 1964) és una figura indiscutible de l’escena artística actual. Format a l’Institut del Teatre de Barcelona, la seua carrera abraça el teatre, el cinema i la televisió amb una versatilitat i qualitat interpretativa que han captivat tots els públics.
En teatre, Ponce ha treballat amb alguns dels noms més prestigiosos de la direcció escènica, com Ventura Pons, Josep Maria Flotats, Tamzin Townsend, Pau Miró o Mario Gas. La seua capacitat per a donar vida a personatges complexos ha brillat en obres com Los 80 son nuestros, Visitando al Sr. Green, Un dios salvaje, Himmelweg o actualment a Todos
pájaros.
En el setè art, Pere Ponce ha dixat empremta en algunes de les grans produccions del cinema espanyol. Va destacar en la comèdia romàntica Amo tu cama rica
d’Emilio Martínez-Lázaro, un títol emblemàtic dels anys 90; en la hilarant Alegre ma non troppo de Fernando Colomo; en el fenomen de masses Días de fútbol de David Serrano, i en la poètica Blancaneu de Pablo Berger, una obra mestra que va reinterpretar el conte clàssic.
A la pantalla petita, Ponce ha demostrat la seua versatilitat amb papers memorables en sèries d’èxit que van des del drama fins a la comèdia. Ha brillat en produccions com Merlí, on va participar en el retrat d’un professor d’ètica que desafia els convencionalismes; Cuéntame cómo pasó, un referent de la televisió espanyola, i Jacinto Durante, representante.
La seua excel·lència interpretativa ha sigut recompensada amb reconeixements de gran prestigi, com el Premi de Cinematografia de la Generalitat al millor actor (1984), el Premi Ondas a millor actor (1992) i el Premi Max al millor actor de repartiment (1998), que corroboren la seua vàlua com a actor de primer nivell.
Com ha rebut la notícia de ser guardonat amb el Premi Valor Ebrenc 2024 concedit pel Setmanari l’Ebre?
Amb molta sorpresa, afecte i humilitat. També amb un profund agraïment, especialment pel fet que vingue de Tortosa i de les Terres de l’Ebre. És un reconeixement que em fa molta il·lusió.
Quina relació té avui amb Tortosa?
Hi tinc la meua mare, així que és un lloc de reunió familiar. A més, a l’Ametlla de Mar tenim una casa on passem tant de temps com ens permet la feina. Malauradament, les vacances sovint coincidixen amb la preparació de nous projectes per a la següent temporada, i això fa que no hi puguem estar tant com voldríem. Tot i així, sempre que hi anem, és com tornar a casa.
Quins records guarda del seu pas per l’Institut de Tortosa?
Tinc un record molt especial del professor Manuel Pérez Bonfill, que va ser qui em va fer descobrir el teatre, en una ciutat sense gaire tradició teatral. A través de les seues classes de literatura, ens va engrescar a participar en activitats teatrals. Representàvem les obres a la sala d’actes de l’Institut de Tortosa, on les cadires se giraven segons si es feia missa o teatre. Va ser una experiència única el fet de descobrir la capacitat de comunicar als altres les paraules d’una altra persona, este vincle entre el text i l’escenari.
Quin impacte van tindre aquelles experiències en la seua decisió de dedicar-se a la interpretació?
Van ser determinants. Després d’aquella primera experiència, vam continuar al Patronat Obrer de la Sagrada Família amb mossèn Ribes, en una petita companyia de teatre. Fins i tot vam fer petites gires per les esglésies de llocs com la Ràpita o Alcanar. L’altar es convertia en escenari, i representàvem obres en aquells espais tan peculiars. Aquells van ser els meus primers passos, encara pensant que el teatre era només un hobby, mai una possible professió.
I se’n va anar a Barcelona a estudiar.
Sí, encara que els meus pares no veien gens clar que això del teatre pogués ser una carrera professional. Vaig anar a Barcelona a estudiar Psicologia, però a les tardes assistia a l’Institut del Teatre. Vaig superar les proves d’accés i em vaig poder matricular. Així va començar tot.
Després de més de 40 anys de carrera, quins moments considera que han sigut claus en la seua trajectòria?
Un moment clau va ser l’entrada a l’Institut del Teatre, que em va fer pensar que potser podria tenir un futur professional. Al primer curs, Ventura Pons va fer un càsting i em va seleccionar per a una obra de teatre. Aquell projecte em va posar un peu dins la professió. Recordo que al matí anava a la universitat, a la tarda a l’Institut del Teatre, i a la nit feia funcions. Les bones crítiques que vaig rebre amb aquella obra em van fer plantejar seriosament que la interpretació podia ser una alternativa real als estudis universitaris.
Un altre moment decisiu va ser la seua primera pel·lícula, Pa d’àngel, de Francesc Bellmunt, amb la qual va guanyar el premi al millor actor als III Premis de Cinematografia de la Generalitat.
Exacte. Francesc Bellmunt me va veure al teatre i em va cridar per a fer la meua primera pel·lícula. Aquella experiència em va obrir moltes portes. Els dos estius següents vaig rodar amb ell Un parell d’ous i La ràdio folla. També va ser important el salt a Madrid amb la pel·lícula Amo tu cama rica, d’Emilio Martínez-Lázaro. Esta pel·lícula em va donar visibilitat a nivell estatal i em va permetre accedir a nous projectes.
A part dels directors que ha esmentat, hi ha altres noms que l’hagen marcat especialment?
Tots els directors te dixen alguna cosa, perquè és un aprenentatge constant. Recordo que, molt jove, vaig entrar a la companyia de Josep Maria Flotats per a fer El despertar de la primavera. Amb ell vam fer una formació actoral molt intensa, que encara considero fonamental per a la meua carrera. Estes experiències són les que et modelen com a professional i com a persona.
Quins han sigut els papers que més l’han reptat?
Sempre n’hi ha, i cada personatge és un nou començament. T’has de reinventar, trencar esquemes i explorar com enfocar aquell paper, sempre amb la complicitat del director i dels altres actors. Busques una veu nova, una perspectiva diferent, i són els directors i els textos els que t’obren noves visions. Això és, de fet, el que ens manté actius i apassionats en esta professió. Recordo especialment l’experiència amb Juan Echanove a l’obra Visitando al Sr. Green, que em va fer descobrir molt sobre com soc emocionalment.
El cinema català ha experimentat un gran reconeixement amb pel·lícules com El 47 o La casa en flames. Com valora el moment actual del cinema català?
Hem sembrat molt bé i estem recollint els fruits. Hi ha grans escoles de cinema, com l’ESCAC i l’ECIB, que formen excel·lents professionals. Això es reflectix en la qualitat tècnica i creativa dels nous cineastes. Avui dia, els joves directors arriben a les seues òperes primes amb un bagatge impressionant, cosa que abans era molt més difícil d’assolir. Si mirem enrere, el cinema català potser no tenia tantes veus interessants ni tanta qualitat tècnica com ara. Hem avançat molt, i això es deu a esta formació sòlida, tant tècnica com artística. Potser abans destacàvem en l’àmbit actoral, però ara hem assolit una gran excel·lència també en els aspectes tècnics.
Quins consells donaria a aquells jóvens tortosins que somien fer carrera en el món del teatre o el cinema?
El primer pas és la perseverança. Cal lluitar pel somni que tens i no defallir. És cert que este món és molt difícil, però també et permet descobrir qui ets i què pots aportar. Els camins són molt diversos: hi ha gent que, per atzar, entra en una sèrie i troba una via ràpida, mentre que d’altres necessiten més temps. Però la clau és caminar amb humilitat, pas a pas, sense obsessionar-te amb l’èxit immediat. De vegades, no és l’èxit el que et definix, sinó el fet d’anar construint un camí propi que es va obrint a poc a poc.
Ara està de gira amb l’obra teatral Todos pájaros, dirigida per Mario Gas.
Sí, el dia 1 i 2 de febrer estarem a València, i després farem temporada a Barcelona entre abril i maig. Todos pájaros és una obra escrita fa 15 anys per Wajdi Mouawad, un autor d’origen libanès i nacionalitat canadenca. És una mirada polièdrica sobre el conflicte etern entre israelians i palestins, amb una càrrega poètica que commou molt l’espectador.
Quin és el pròxim projecte que té entre mans?
Ara mateix s’estrenaran dos sèries diferents en què participo. La primera, a TV3, és la segona temporada de Jo mai mai, una sèrie que parla d’un grup d’adolescents que conviuen en una casa de colònies. Tracta del despertar a la vida, l’amor i els conflictes propis de la joventut. L’altra és Terra Alta, que s’estrenarà a l’abril a la plataforma Movistar+. Esta sèrie està basada en la novel·la de Javier Cercas, i interpreto un advocat. Rodar a les Terres de l’Ebre va ser molt especial per a mi.