HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catPerversions econòmiques i resistències als canvis

Perversions econòmiques i resistències als canvis

Estem vivint, des de fa dècades, una prolongada revolució en la que la ciència és la que impulsa les novetats tecnològiques i fa evolucionar la civilització. Es tracta de canvis profunds en l’activitat científica, que ha deixat de limitar-se a millorar les tecnologies per a incidir de manera directa en el sorgiment de productes i processos nous. La ciència es converteix d’aquesta manera en la força productiva principal. Això ha estat denominat la Revolució Cientificotècnica.  És una revolució iniciada a la Segona Guerra Mundial, impulsada pels Estats, i aprofundida a partir dels anys 1980, incorporant la iniciativa privada.

Els sistemes educatius, la ciència i les tecnologies estan impulsant la transició cap a una societat basada en el coneixement. La ciència ho impregna tot: les ciutats depuren l’aigua per evitar malalties, els arquitectes dissenyen les cases, els metges curen, aprenem a menjar més sa, a tenir cura dels fills, resolem els nostres problemes personals amb psicòlegs i psiquiatres, viatgem amb vehicles segurs, estudiem el canvi climàtic, adoptem energies renovables, etc. Però, com passa sovint, l’organització social va endarrerida.

Peter Drucker, a La Sociedad poscapitalista (1992), mostrava que l’aplicació del coneixement a l’organització del treball i la gestió de les empreses va fer augmentar espectacularment la productivitat. Però després de la publicació d’aquesta obra va haver una contrarevolució en les idees dominants en economia: les ideologies van prevaler sobre el coneixement, i vam emprendre el camí que ens ha portat a aquest “hivern del descontentament”.

Ara veiem fenòmens impensables per a Peter  Ducker, com els de la multinacional farmacèutica Gilead: va adquirir un medicament per al tractament de l’hepatitis C crònica, desenvolupat amb finançament públic, i el va comercialitzar amb el nom de Sovaldi. Cada tractament es venia als Estats Units per 69.000 euros per pacient, quan tenia un cost de tan sols 90 euros. Això va fer que només un de cada quaranta pacients poguessin rebre tractament cada any. El 2014, en un sol exercici, Gilead va guanyar 1.800 milions d’euros més del que li va costar comprar els drets del medicament.

ISGlobal va afirmar que és un “gran fracàs col·lectiu” el fet que un tractament eficaç, que pot ser produït a un cost raonable, es mantingui fora de l’abast de la majoria dels pacients afectats.

Això ja no és economia de mercat. És un altre món, un món pitjor. Un món on proliferen les perversions econòmiques. Ocasionalment, els economistes (en tenim exemples ja a finals del segle XIX) i altres professionals parlem de perversions en el camp de les activitats econòmiques. Naturalment, estem fent una metàfora. Però si estirem el fil d’aquesta analogia podrem constatar algunes coses.

Guy Standing, a La corrupción del capitalismo (2016), explica el cas de la privatització del Servei Nacional de Salud britànic (NHS), que va ser iniciada pels governs conservadors de Margaret Thatcher, però en la què el gruix dels canvis es van produir sota els governs laboristes de Tony Blair. Es van externalitzar activitats hospitalàries a empreses privades.  Simultàniament, es va recórrer a una “Iniciativa de Finançament Privat” que va aportar 11.800 milions de lliures. Per aquest finançament els hospitals anglesos hauran de pagar al llarg de 30 anys 79.000 milions de lliures, més de sis vegades la quantitat aportada, a empreses financeres sovint radicades a paradisos fiscals. A més, la privatització ha facilitat que es facin fraus, estimats en 1.000 milions de lliures a l’any. El NHS no pot amb tot això, i els sous de metges i infermers s’han retallat, el personal també. Molts executius, molt ben pagats i amb portes giratòries, van aterrar a la sanitat, I l’antany modèlica sanitat britànica avui fa aigües per tot arreu. Aquest model de privatització es va aplicar a molts altres sectors amb resultats semblants.

Hi ha una perversió respecte als fins de l’activitat: ja no es tracta de tenir cura de la salut de la gent, sinó de fer diners. El màxim de diners possibles, i a curt termini. No era això el que volia Peter Drucker quan va defensar la gestió privada de serveis públics.

Un exemple paradigmàtic és la diferencia entre Anglaterra i Noruega a l’hora de gestionar l’explotació del petroli del Mar del Nord. El govern de Margaret Thatcher va vendre, a baix preu, a unes quantes multinacionals, les àrees de perforació. A sobre va subvencionar les seves inversions. El resultat per a Anglaterra fou que la major part des beneficis van acabar en mans de multinacionals, algunes d’elles corporacions estatals xineses. Els ingressos que li van correspondre al país es van destinar a rebaixar impostos als més rics i a assistir als perjudicats per una desindustrialització que avui lamenten. D’aquells diners ja no en queda res.

En canvi, Noruega va mantenir la titularitat de les seves reserves d’hidrocarburs i va crear un fons sobirà amb els ingressos per la venda del petroli. Avui aquest fons sobirà compta amb 200.000 euros per cada habitant de Noruega i és el fons d’aquest tipus més gran del món. Els seus diners s’inverteixen per a beneficiar les generacions futures. Els mercats no obligaven a Anglaterra a fer les coses com les va fer. Hi havia altres maneres, millors, de fer les coses.

Les perversions es donen també en el camp teòric de l’economia. Molts científics consideren que la manera de mesurar l’economia dels països, el Producte Interior Brut (PIB), és un mètode pervers, perquè tan sols valora les activitats, encara que siguin dolentes, però no valora si evites els perjudicis: per exemple, si contamines greument, aquesta activitat se suma al PIB, i si després neteges, també se suma, però si evites contaminar, el PIB no creix. És una forma de mesurar que fomenta la destrucció del planeta.

També hi ha, en economia, un ús pervers del llenguatge. Per exemple, es va anomenar “vehicles d’inversió estructurats” a uns productes financers que contenien, entre altres coses, hipoteques escombraries, que no complien la normativa del sector. Es van generar immenses pèrdues als inversors. Eren un producte fraudulent revestit amb un llenguatge econòmic sofisticat. Hi ha un component barbar i primitiu en aquests comportaments.

Les perversions eren considerades al segle XIX com a pràctiques que es desviaven de les normes socials. La corrupció, per exemple, és una clara transgressió de les lleis en el terreny econòmic. L’economia criminal també. Les Nacions Unides han estimat les activitats corruptes en un 2,7% del PIB mundial.

Amb una economia dominada per la recerca de rendes, i unes institucions poc diligents, es facilita a un bon nombre de ciutadans la possibilitat d’adoptar pràctiques corruptes en benefici propi. Això els hi dona un cert suport social als corruptes.

Com explica Joyce McDougall, les perversions proporcionen formes de viure gairebé addictives que permeten, a algunes persones narcisistes i amb problemes personals, trobar un camí cap a la realització i l’autosuficiència. D’aquesta manera es transformen en el que un acusat de corrupció va denominar, referint-se a ell mateix, com “un ionqui dels diners”.

Segons Standing, l’evolució cap a una economia centrada en extreure rendes a qualsevol preu, i procliu a la corrupció, ha estat possible gràcies a la manipulació de la democràcia. Aquest tipus d’activitats no poden funcionar sense la tolerància o la complicitat de l’Estat i les seves institucions.  Lamentablement, molts polítics necessiten finançament per sostenir-se en el càrrec, i els corruptes, que guanyen diners fàcils, en són una font assequible. Per a que uns i altres tinguin més llibertat d’actuació s’han desactivat molts controls i contrapesos de les institucions. El resultat ha estat el deteriorament de la democràcia, que ara ja te dificultats per sobreviure.

Per què tolera la gent aquestes derives perverses de l’economia? Hi ha un afebliment dels marcs socials que donaven sentit a la vida i sostenien les ètiques personals. A més a més, la democràcia actual ha demostrat les seves limitacions per gestionar l’economia  a llarg termini o per respondre als problemes de molts sectors de la població. Tampoc s’han aplicat polítiques adequades per resoldre les tribulacions de classes mitjanes, on fermenta el posfeixisme.

Al mateix temps, estem experimentant una forta resistència al canvi, que era previsible. Sempre que hi ha canvis sistèmics hi ha períodes d’avenços i retrocessos. Patim, per exemple, una rebel·lió anti-intel·lectual (negacionistes i conspiranoics), contra el coneixement vist com a font de poder i instrument de dominació.

La conjunció de canvis cientificotècnics, perversions econòmiques i resistències al canvi fan que la gent es desorienti. Es perd la connexió directa amb la realitat, i l’escissió entre el que reconeixem com a real i el que neguem facilita l’acceptació dels plantejaments perversos, que se centren precisament en una part, el propi benefici i la pròpia gent, i neguen la resta.

Dóna la sensació de que les coses no van gaire bé en aquesta llarga transició. De fet, no existeix una Societat del Coneixement, ja prefigurada, cap a la qual avançar. Aquesta societat l’hem d’acabar de configurar entre tots, pas a pas, dia a dia. I, tal com van les coses, ens pot sortir un desastre o, el que és pitjor, un malson.

Robert Kaplan creu que l’onada actual de populismes eixelebrats passarà, ja que els canvis no s’aturaran. Probablement te raó, però podem patir greus destrosses mentrestant. És millor evitar que hi hagi danys irreparables a curt termini i donar temps per a que les transformacions que venent les puguem  anar desenvolupant en un sentit positiu per al conjunt dels éssers humans.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

5 + 2 =

Últimes notícies