Porta a porta

Em confessa un amic que li pena haver dit que sí a entrar en una llista municipal. Diu que està baldat de tant anar amunt i avall fent el porta a porta. Sorprèn, en el nou món de la intel·ligència artificial, com les campanyes electorals continuen disputant-se en el terreny analògic, el de tota la vida. És evident que les xarxes cada vegada hi tenen més protagonisme, però el porta a porta sobreviu, i això és el que més atabala el meu amic.

Arrossega els peus al costat del candidat i s’esglaia cada vegada que toca una porta, perquè no s’acaba d’acostumar a la reacció improbable de la gent.

Parlem d’una estratègia amb història. Els romans es van inventar la figura del nomenclàtor per designar un esclau que s’estudiava el nom, ideologia, feina, família i interessos dels votants per informar-ne a cau d’orella els candidats. Aquesta familiaritat amb un desconegut sembla que aplanava el camí als indecisos. Segles més tard, els anglesos van prohibir el porta a porta durant un temps, al·legant que aquest mètode persuasiu per aconseguir el vot podia suposar una vulneració de les eleccions lliures.

Però aquell moment de lucidesa va durar poc, perquè prompte van adonar-se que picar a la porta del veí era una eina molt útil per subornar i/o amenaçar per aconseguir el vot.

I així fins ara. A cada campanya irrompen els contraris que desconeguts carregats de caramels els truquin a la porta de casa. Això passa en uns temps en què ens hem acostumat a despertar-nos cada matí amb una nova normativa o prohibició destinades a aconseguir la nostra felicitat. El meu amic aspirant a regidor només espera que manin els seus perquè per fi prohibeixin el porta a porta.

Albert Mestre
Albert Mestre
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

16 + = 23

Últimes notícies