Els nascuts a finals dels anys 80 i molt a principis dels 90, abans de les Olimpíades del 92, som la darrera generació que ha viscut una adolescència sense xarxes socials. Quan teníem 15 anys no hi havia internet als telèfons mòbils, als nostres instituts encara ens ensenyaven, sense gaires invents pedagògics, una bona part d’aquella generació de professors que hi eren des dels anys 80 i les nostres tardes de dissabte de principis dels 2000, almenys a una ciutat petita com Tortosa, s’assemblaven més a les del segle anterior que a les dels nois d’avui dia.
No associàvem el consumisme a l’oci, no sabíem res de centres comercials (tampoc haguéssem tingut diners per a això) ni de menjar ràpid i tot quant fèiem era trobar-nos amb amics, asseure’ns en un banc i no fer altra cosa que xerrar o “pegar voltes” pel carrer. Encara em sé de memòria el telèfon fix de casa d’una de les meues millors amigues i avui em pregunto, com mon pare s’estranyava aleshores, de què havíem de parlar cada tarda tanta estona si ens veuríem sense falta a l’endemà, al “Bau”. I després aquells missatges abreviadíssims d’SMS als primers mòbils: “Com tha nat l’exam? Dma 18.30h skales” (per quedar a les escales del parc Teodor Gonzàlez).
A tots ens sembla o arribem a la conclusió que la nostra adolescència va ser més pura, més senzilla o, simplement, més viscuda o real que la dels adolescents d’avui dia, enganxats als telèfons mòbils, que han rebut una altra educació i han pogut tenir més facilitats, etcètera, etcètera. No considero que això siga totalment així. Crec que el que és segur és que tots tenim tendència a idealitzar la nostra joventut, una fase decisiva en què es construeix l’adult en què ens convertim després.
