“Si una cosa té aquest lloc és vista d’ocell. Un paisatge que tant de bo no haguéssiu de veure molt, sinó gens. Sembla que vol ploure, però no. A dins sento alguna cosa semblant. Recorrem els passadissos de memòria i un home mig nu agafat al pal de l’oxigen ens mira mentre enfilem les escales. Primera planta, pediatria. Dos nens corren pel passadís mentre uns infermers comparteixen cafè. Més endavant, una dona discuteix amb la màquina de crèdit de la televisió de pagament. Allarguem el camí fins al nostre destí: la 108. Fora fa un fred polar, però aquí avança el canvi climàtic dels hospitals, on el temps no passa, o ja ha passat, i ni l’has vist. Com quan submergeixes el cap sota l’aigua oblidant que has de respirar. A l’habitació, el degoteig del suero fa de metrònom. Incapaç d’articular paraula, no tinc excusa quan ella ha d’escollir entre un sintagma nominal o una alenada d’aire processat. Em sento inútil com un moble barat al mig d’una sala d’espera. El temps s’esgota i jo he gastat els meus minuts mirant com pugen i baixen les constants a la pantalla. No ens podem apropar, així que li estrenyo la mà dreta. On ahir jeia l’Ahmed avui hi ha el Joan. L’Antònia possiblement se n’ha sortit. O potser no; és un hospital”.
He començat aquesta columna moltes vegades. Anava sobre el tema del mes, el desamor, però al final he pensat que per què continuar alimentant a la bèstia podent parlar del seu antònim. Les línies de dalt les escrivia fa quatre anys, sortint del Verge de la Cinta. Van ser una via d’escapament quan el meu cap començava a processar-ho: la vida de la mare caminava per la corda fluixa. Per això avui recupero això, i li escric, a ella, per recordar-me que el meu primer amor va ser el seu. Un privilegi, un lloc on, per sort, encara puc tornar quan la resta falli.
