El món de pau i progrés que va experimentar Europa a l’acabament de la Segona Guerra Mundial, amb l’ajuda dels Estats Units amb el Pla Marshall no feia preveure les hostilitats de la mare Rússia amb Ucraïna, i més tenint en compte que la Unió Europea va néixer perquè aquella catàstrofe no es produís mai més i, també, per a unir i deixar les tensions que sempre havien patit França i Alemanya. Des de llavors, amb el Tractat de Roma de 1957, la Unió ha anat creixent fins a arribar als actuals 27 membres i altres que estan esperant al darrere, havent de complir amb el Dret europeu i recuperar una democràcia que alguns països amagaven a la caixa, i mantenint una política amistosa amb els seus veïns, tot i que Rússia, enyorant l’Imperi que mantenia en la pobresa a milions dels seus habitants ha tornat a destapar la caixa dels trons.
Aquesta ampliació té dues funcions, resultat d’una història que ha estat condicionada pels imperis d’Àustria-Hongria, la mateixa Rússia i l’Imperi otomà. Per una part, els estats que van formar part de l’URSS (la mateixa Ucraïna, Moldàvia i Geòrgia) i la més complexa, la dels Balcans, resultat del desmembrament de l’antiga Iugoslàvia (Sèrbia, Bòsnia-Hercegovina, Montenegro, Macedònia del Nord i Kosovo) sense oblidar a la petita Albània. Si acaba la guerra d’Ucraïna sense la mutilació de la part est del seu territori, aquest país serà un dels que tindrà més pes i poder. Només cal comprovar la seva extensió, i la riquesa tant en agricultura com mineria i indústria.
Un altre element discordant serà la maleïda Sèrbia, la que va impedir la llibertat dels seus pobles quan formaven part de la dictadura de Tito. De tots ells el més problemàtic és Moldàvia, considerat el país més pobre i corrupte d’Europa amb la inestimable ajuda de Rússia.
Voldria esplaiar-me en aquest territori perquè conec molt bé la seva història tot i que no l’he visitat, però sí la seva germana gran, la Moldova romanesa, a l’altre costat del riu Prut, que marca la frontera entre els dos estats, amb un problema irresoluble. El 1940 hi va haver un pacte entre Hitler i Stalin en el que la Besarabia romanesa passava a ser una altra república soviètica i que la Unió Europea descriu amb el prototip d’estat mafiós. Una meitat de la població s’aferra als seus orígens romanesos i l’altra meitat (Transnístria), la part més oriental, mira cap a Moscou, però tot i això, aquest territori té un altre problema més greu i és que la part sud, Gagàuzia, té una enorme població d’origen turc, restes de l’Imperi otomà, i les dues regions abraçarien a Moscou abans que a Bucarest. I és que Rússia a l’acabament de la Segona Guerra Mundial va omplir de delinqüents i assassins Transnístria i més de la meitat de l’actual població són descendents d’aquesta gent.
Per tant, ens trobem amb un problema molt seriós, i que tot dependrà de la voluntat i respecte de Rússia envers els seus antics aliats, i és que Rússia, com Castella, mai ha tingut una democràcia plena i consolidada, el que impedeix una llibertat total amb garanties, més enllà d’estupideses històriques que ella mateixa va crear.
Quin és el destí que espera a l’Europa de l’Est? I Putin? Vaig llegir en un parell d’ocasions, a l’inici de la guerra, que determinats serveis secrets occidentals se’l volien carregar. Però la pregunta punyetera és: “I si el seu successor és pitjor que ell?”. En alguna ocasió, per atemorir a Occident, ha parlat de les armes nuclears i ha arribat a afirmar que el seu arsenal faria desaparèixer Gran Bretanya.
I la humanitat no és important? I la civilització occidental no és important? I el Cristianisme no és important? Europa s’haurà de reparar per a un futur incert i, igual que Ucraïna, disposada a obtenir la victòria final?
Temps al temps. Queda el dia de demà
