Aquest és el tercer i darrer article sobre el Brexit i les eleccions americanes que van portar Trump a la presidència, fenòmens que a parer del mateix Steve Bannon “estaven vinculats inextricablement.”
Els dos tecnopopulistes, Bannon i Dominic Cumming, als que ens referim en aquests articles, van fer possibles aquestes victòries. A part del seu caràcter, una mica especial, què va portar a aquests homes a jugar aquest paper?
Cumming creu que la societat experimentarà “una sèrie de profunds canvis econòmics, culturals, socials i polítics sense precedents en la història. […] Hi haurà una major necessitat de recursos, una ona gegantesca d’extremisme…” Bannon, per la seva banda, pensa que “les institucions estan podrides… si no permetem que el sistema, d’alguna forma, reparteixi la riquesa, en aquest país tindrem una revolució. S’aveïna, inexorable… O fem canvis fonamentals o hi haurà una revolució.”
L’economista Thomas Piketty, des de l’altre costat de l’espectre ideològic, ho veu d’una manera semblant: “Estem en una situació que no és tan diferent de la que va portar a la Revolució Francesa”. Ho explica per una exagerada desigualtat econòmica similar a la de la França prèvia a la revolució. Una desigualtat en la que un accident econòmic o polític pot portar-nos a una conjuntura econòmica insuportable, amb una situació social explosiva.
La conclusió per a Bannon era clara: “En aquest país hi haurà una revolució , s’acosta… tothom que és intel·ligent ho veu venir”. I afegeix que hi haurà “un rebuig total del sistema, el segaran com una dalla”. Per la seva banda Cumming es lamenta: “Aquest no és el meu futur. És porqueria.” I utilitza una metàfora: “el tren que arriba per les vies no és el que esperàvem… Mala sort.”
Hannah Arendt explica que el populisme totalitari no es basa en proposar solucions senzilles a problemes complexos, sinó en enfocar-ho tot pel costat pitjor. La conclusió de Bannon era que “si no canviem les coses tindrem una apocalipsi.”
“Com canviar el curs de la història?”, es pregunta Cumming. Per ell, la primera regla és “matar el pensament convencional”. Això ho va fer piratejant el referèndum del Brexit. La segona regla és “crear una gran coalició de votants, i per a això hem de ser respectables.” I va reunir una massa de votants suficient per fer a Gran Bretanya fora d’Europa.
Per ser respectables, Cumming es volia desmarcar de l’extrema dreta: “Ells faran el que s’espera d’ells i nosaltres farem el que ens correspon. […] deixem que ells alimentin el tema de la immigració sense embrutar-nos les mans”. Malgrat aquestes manifestacions, la campanya de Cumming va utilitzar l’argument de que Turquia entraria a la UE i, llavors, els turcs envairien Gran Bretanya. O sigui que al final es van embrutar les mans. També fent il·legalitats, com espiar les reunions dels adversaris per boicotejar la seva campanya.
Bannon es mou dintre de la dreta extrema, però intenta desmarcar-se de l’extrema dreta. Segons diu, “els neonazis o com s’anomenin… no tenen fonament i quan apareixen caldria fer-los callar. Són dolents… no tenen sentit en el populisme”. Y afegeix que el problema és que els mitjans de comunicació dominants els concedeixen una importància i els donen una cabuda que no haurien de tenir.
Però Bannon ha assessorat a molts partits de la dreta nacional populista del món, entre ells el Front Nacional francès, la Lliga del Nord d’Itàlia, Fidez d’Hongria, Alternativa per a Alemanya, etc., i considera gent com Putin un dels seus, part d’un gir internacional cap a un nacionalisme “autoritari”, per dir-ho suaument.
Bannon, un populista de dretes, s’autodefineix com a “nacionalista econòmic”. Segons explica Jesús Fernández Villaverde, el seu pensament es basa en dos polítics nord-americans de principis del segle XIX als que va llegir abans d’entrar en política: un l’ex-secretari d’Estat Henry Clay que, per independitzar EEUU d’Europa, defensava una alta protecció aranzelària, controlar les finances per a que invertissin en la indústria nord-americana, una forta inversió en infraestructures, unes forces armades molt ben dotades i un nacionalisme orientat cap a l’interior; l’altre referent és l’ex-president James Polk, un fervent creient en el “destí manifest” dels EEUU, amb una política exterior molt agressiva, que desconfiava de les elits il·lustrades i buscava el suport de la classe treballadora blanca i rural. Bannon posa al dia aquestes polítiques, i Trump les segueix més o menys, a la seva peculiar manera.
En canvi, Cumming argumentava que els polítics havien actuat incorrectament en la crisi del 2008 al posar en primer lloc el rescat de la banca i les grans empreses enlloc de defensar els interessos dels ciutadans. Per això es va proposar reiniciar el sistema i, com va declarar en una Comissió d’Investigació: “això és el que vaig fer, reiniciar el sistema. I ¿què van fer ells? Reiniciar el mateix sistema… les mateixes polítiques gastades del curtterminisme, l’avantatgisme o les idees de merda.” Es mostra més ingenu que Bannon: “confiava que algú, qui fos, amb una mínima quantitat d’imaginació o visió o -per Déu!- aspiracions, ens donaria l’oportunitat de canviar les coses, que… ho canviés tot.”
I els grans homes que han arribat, com a conseqüència de les seves accions, han estat Donald Trump i Boris Johnson. Bannon sosté que ho va veure venir: “Vaig presagiar l’arribada d’algú com Trump. La gent diu: ‘Oh! Que inesperat’. Però que va! Era clar com l’aigua.”
Bannon fou nomenat estrateg en cap de la Casa Blanca, i va durar en el càrrec els set primers mesos de la presidència de Trump. El van acomiadar l’agost del 2017. Ell va declarar: “Encara comptem amb un gran moviment, i aconseguirem coses… Però aquesta presidència serà una altra cosa. Hi haurà tot tipus de baralles i hi haurà dies bons i dolents, però aquesta presidència s’ha acabat.”
El psiquiatre de Harvard Justin Frank i altres psiquiatres qualifiquen a Trump de “narcisista maligne”, una varietat del narcisisme caracteritzada per ser, a més a més, paranoide, antisocial i sàdica. Ira Rosen va revelar que, en certs moments, Bannon va pensar que Trump tenia demència i va preparar un pla per destituir-lo.
Per la seva banda, Cumming fou nomenat el juliol del 2019 assessor especial (principal) del govern britànic, i destituït el novembre del 2020. En la seva compareixença en el Comitè d’Investigació va declarar que havia arribat a la conclusió que Boris Johnson no era apte per al càrrec de primer ministre. I en el seu blog ha qualificat a Borin Johnson com un incompetent que cedeix davant dels interessos empresarials. Se li atribueixen a Cumming les filtracions sobre les festes a Downing Street durant la pandèmia, que han posat a Johnson contra les cordes.
Aquests tecnòcrates, que han portat al poder al populisme de dretes en el món anglosaxó, esperaven grans homes, però han arribat petits oportunistes, que els han fet fora de les esferes del poder.
Sembla què el populisme nacionalista tendeix a generar líders deplorables. Amb tot, és molta la gent que vota a personatges com Trump i Boris Johnson. Com s’explica? David Axelrod, opina que la gent pot votar a candidats als que menysprea. Ho va fer amb Richard Nixon, per exemple, i això que el menyspreaven molt. Però afegeix que el que els electors no fan mai és votar a aquells candidats que els menyspreen a ells. És aquest el problema de les “elits globalistes”?
Sonali Kolhatari reflexionava sobre la sorprenent elecció als EEUU: “Trump era… el manipulador perfecte, el showman i abusador que simbolitzava i encarnava el temor de molts estatunidencs blancs a perdre el poder. […] Aquest país es va fundar sota la colonització dels pobles indígenes i l’esclavitud dels africans. I mai hi ha hagut una reconciliació nacional… Mai hem fet front als pecats del passat. I ara tot això ha tornat per a perseguir-nos.”
El passat no resolt sempre retorna, i els petits oportunistes fan el que els hi correspon: aprofitar l’oportunitat, presentar futurs molt negres, agrupar en un moviment el malestar i l’ansietat d’amples capes socials i presentar-se com els únics capaços d’arreglar les coses.
Aquests personatges ens han proporcionat espectacle, molta gesticulació, moltes mentides, potser algun encert ocasional i moltes posades de pota, algunes perilloses. El xoc entre populisme nacionalista i globalisme elitista, com ho qualifiquen uns o, com ho veuen els altres, entre els perdedors i els guanyadors dels canvis en curs, ha dividit a la societat nord-americana, a la britànica, i a altres societats avançades.
En el mon anglosaxó aquest xoc és més agut perquè estan vivint, a més, la pèrdua de l’hegemonia econòmica mundial i, poc a poc, també el domini polític. Això fa que el malestar i el cabreig sigui encara més gran. La caiguda del darrer imperi anglosaxó està sent un enorme espectacle, que durarà anys i anys. Lamentablement, també comporta perills.
En les investigacions sobre l’assalt al Capitoli, Bannon apareix com un dels impulsors de l’intent de Trump de falsejar les eleccions. Operava des del costat fosc. Per tant, compte amb el grans/petits homes (i dones): Salvini, Orban, Marie LePen, i altres companys de viatge. Hem vist, en el cas de Rússia amb Putin, com es pot passar fàcilment de la democràcia il·liberal a una dictadura mal dissimulada. Faríem bé recordant la reflexió de David Graeber: “Si no es brinden solucions constructives, la gent apostarà per mesures destructives. D’aquí l’avenç dels governs populistes elegits democràticament.”
