Em declaro fan incondicional de Marta Rojals, l’escriptora de la Palma d’Ebre que el 2011 va irrompre com una gran alenada d’aire fresc dins el panorama literari català amb Primavera, estiu, etc. No només em sento identificada amb allò que explica i amb algunes de les seues protagonistes, sinó també amb la plasticitat lingüística dels seus diàlegs. Podríem dir que, literàriament i lingüísticament parlant, em toca la fibra.
És el que m’ha passat aquest estiu, quan, immersa en la seua última novel·la, El cel no és per a tothom, davant els meus ulls àvids de saber més i en forma de paraula única, ha aparegut l’expressió quandomenos. “Arregla’t una cua , quandomenos”, li diu la mare perruquera al fill heavy metal. Categoria gramatical, adverbi.
Ja sé que és un barbarisme com una catedral, però un barbarisme que m’ha traslladat a la infantesa. Als quandomenos de les dones a la cua de la carnisseria o de ma mare i ma tia. Un quandomenos que semblava mort i enterrat per sempre al pou de la memòria selectiva de la llengua i que s’ha tornat a reactivar amb un clic. Un quandomenos que m’ha fet pensar en altres barbarismes d’aquells que mai trobaran traducció equiparable: de matí manyana, sinvergüensa o rubia.
Barbarismes amb una força especial, impossibles de desarrelar, tot i la intenció de parlar un català correcte, perquè apel·len directament a la part emocional del cervell i perquè formen part del substrat generacional que ha fornit la nostra parla i la nostra identitat. I que curiosament han coexistit amb paraules tan de la ceba com taboll o expressions com digues-li botja al romer. Som el que parlem.
