Com considera que s’ha gestionat el risc i l’emergència en la catàstrofe de València?
Els serveis meteorològics fan previsions, amb escales de probabilitat, que comuniquen a Protecció Civil, que, en funció d’uns llindars establerts, llança uns avisos als que gestionen la comunicació amb la ciutadania o amb les activitats que es puguen vore afectades. Quan se calculen precipitacions o crescudes, la ciència establix uns períodes de retorn [recurrències] que poden ser per a cada 10 anys, per a cada 50, per a cada 100 i per cada 500 anys, l’extrem més improbable. El cas de València ha multiplicat per tres el càlcul del període de retorn de cada 500 anys. És a dir, les pitjors previsions possibles s’han superat en un 300 %.
I això com ens interpel·la?
Molt probablement, com ja ha plantejat el Govern de la Generalitat, cal revisar els llindars i els períodes de retorn. A Alcanar ja ens vam adonar que pot arribar a ploure més del màxim que la ciència havia previst: si les previsions pitjors eren de 20 m3/s en 30 minuts, en van caure 40. El Servei Meteorològic ja ha començat a recalcular, perquè el canvi climàtic ens està demostrant que els models predictius que tenim fins ara s’han de modificar, per a afinar més amb els avisos i amb les zones afectades.
Quin és el paper concret de Protecció Civil de les Terres de l’Ebre en la gestió d’una emergència?
Des del Centre de Coordinació Operativa de Catalunya (CECAT) [el màxim òrgan de coordinació de Protecció Civil], a mesura que es reben els avisos, s’informa les zones que es poden vore afectades amb missatges o correus electrònics adreçats a la persona que cada municipi ha designat com a coordinador de l’emergència, un alcalde, un regidor o un cap de la policia local, i també als responsables del transport escolar, dels centres de dia o residències, de les indústries que han de disposar d’un pla d’autoprotecció o de les direccions territorials del Govern implicades. De la mateixa manera que aquell responsable municipal ha de comunicar al CECAT quan activa el Pla local de Protecció Civil.
Per tant, cal una planificació anterior que fixe el paper i l’afectació a cadascú dels agents?
Agafem un municipi. Cal mirar els riscos que té, per inundacions, per incendis o pel que siga. En funció d’una probabilitat de l’impacte i de la vulnerabilitat, se’ls obliga a disposar de plans de protecció civil. Són documents farragosos, amb molta informació i ben estructurada, i que tenen una tramitació lenta, que inclou el procés d’exposició pública. Per això, per a agilitzar-ho, als ajuntaments els diem: quan tingues el document, dona-me’l, jo et faig les esmenes corresponents i després ja l’aproves al ple perquè puga ser homologat per la Comissió de Protecció Civil de Catalunya. Des que vaig entrar al càrrec, per a mi és una prioritat que tots els municipis tinguen el seu pla.
Què ha d’incloure un pla de protecció civil?
Ha d’incloure, a més a més dels riscos, els possibles mecanismes de resposta a una emergència, els recursos de què es disposa, les vies de comunicació amb el CECAT, l’organització abans, durant i després de l’emergència… Tot. És un document que ha de fer el municipi, amb l’ajuda de qui siga. Si nosaltres li portem fet, el signarà però no l’assumirà com a propi i serà un paper en un calaix.
Qui monitora les barrancades per a poder detectar i comunicar un increment de volum brutal com el que va experimentar el barranc del Poyo a València?
La monitorització correspon a l’organisme de conca fluvial, la Confederació del Xúquer en el cas de València, que, pel que he anat sentint, va llançar els avisos que corresponien quan corresponien. En el nostre cas, el riu Sénia depèn també de la Confederació del Xúquer, i si l’embassament d’Ulldecona ha de desembassar, ho comunica al CECAT. I el mateix amb els pantans de l’Ebre per part de la CHE. Quan hi ha desembassaments, riuades o barrancades, tant nosaltres com els ajuntaments ja tenim clar quines parts dels municipis s’inunden quan se rep la informació del CECAT i, per tant, on s’han de desallotjar els cotxes, les persones o les activitats.
Però hi ha habitatges al mig del curs de l’aigua que no es poden desallotjar.
Som víctimes d’un urbanisme que fins fa poc no tenia en compte tots estos riscos. A dia d’avui, els responsables de Protecció Civil assistim a les sessions de les comissions d’urbanisme, i alertem de les zones inundables i dels criteris legals que cal complir per a construir-hi, com ara la no construcció de baixos o l’habilitació de dos vies d’entrada i sortida. En el cas de les construccions o activitats que ja estan fetes, només ens queda l’autoprotecció: aconsellar a la població que puge a la planta alta o que s’allunye. És el que es va fer a Alcanar el 2022, amb missatges als telèfons mòbils en relació a determinades zones del municipi, i els danys van ser menors en relació al 2020. Alcanar, com que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou, el dia abans que ploga ja activa el seu Pla en prealerta, organitza la brigada i comença a netejar embornals o a prohibir aparcar segons a quins espais. S’ha de reconèixer que si la pluja caiguda supera en un 300 % el període de retorn a 500 anys vista, serà un desastre, però si no tens gent al carrer, salves vides, i els avisos a la població no són responsabilitat del gestor hidràulic sinó del centre de coordinació d’emergències, tant a Catalunya com al País Valencià.
Sembla obvi que la clau està en la previsió.
Si abans de l’emergència, s’ha fet una bona anàlisi del risc d’inundació i s’ha fixat el mètode d’avís, tot va millor. El servei meteorològic et diu que hi ha perill, però a Protecció Civil treballem amb el risc. Quan hi ha perill que ploga al mar, no hi ha risc. Caldria analitzar quin era el grau de planificació dels municipis de l’Horta Sud de València. n
