En l’argumentació contemporània s’ha incorporat una fal·làcia basada en atacar algú dient-li nazi. Una fal·làcia no és una mentida, sinó un error malintencionat o no a l’hora de raonar verbalment. Com no sabem què contestar per fer front al que ens diuen, fem un atac a la persona. Ho va fer fa poc la ministra de Transport del govern espanyol, Raquel Sánchez. Quan volia fer veure que la vaga del transport era cosa de quatre gats, els va acusar d’estar manipulats per la ultradreta.
Mentrestant, el comerç es dessagna, alguns transportistes pleguen, ens escura la butxaca omplir el dipòsit i als súpers ja falten alguns productes. En lloc de fer propostes de seguida, li va ser més fàcil fer una ‘reductio ad Hitlerum’. També en el que és al nucli dels problemes econòmics ara, la guerra d’Ucraïna: Putin va esgrimir que havia de “desnazificar Ucraïna” per justificar una invasió que volia disfressar de “ràpida operació militar”.
Dient algú nazi o Hitler, atribuïm un món de maldats a l’oponent, directament cap al cervell de qui ho sent. La historiadora francesa Màrlene Laurelle ho explica millor: “La seva capacitat de persuasió es doble: vilipendia l’enemic en identificar-lo com la ideologia més assassina i també identifica l’atacant amb els que van lluitar contra el nazisme o en van ser víctimes” (https://www.taylorfrancis.com/chapters/edit/10.4324/9781315150178-23/reductio-ad-hitlerum-new-frame-political-geopolitical-conflicts-marlene-laruelle).
El terme va ser creat el 1951 per un filòsof alemany-nord-americà, Leo Strauss (1899-1073) i ja ha estat considerat una manera perillosa de trivialitzar el nazisme i perjudicar la vida política. I és usat profusament. El 2017 el ministre d’Exteriors espanyol va acusar els independentistes d’usar mètodes nazis i la fal·làcia s’ha anat repetint de tots contra tots: PP contra C’s, PSOE contra PP, C’s contra el govern català… Embolica que fa fort.
Tampoc les feministes s’han escapat de l’acusació nazi. El terme feminazi va ser popularitzat per un locutor de ràdio dels EUA destacat republicà, Rush Limbaugh, i ho va dedicar a les feministes que considerava “radicals”. El feminazi, segons ells, se’l va inventar un professor d’Economia especialitzat en regulació de les telecomunicacions, Thomas Hazlett. Caldria saber què és per ells una feminista radical o si el terme és pura misogínia.
Les xarxes han encunyat un #StopFeminazis que ha fet furor en tota la reacció contra l’equitat de gènere. S’ha acusat de feminazis les dones que han denunciat agressions (fins i tot Rocío Carrasco, ho recordaran alguns) i es fa servir des dels entorns de Vox i Hazte Oir, un lobby antiabortista i anti LGTBI+.
Davant aquesta profusió de nazisme de boca, maldestre i banalitzador, ens trobem que les víctimes reals del règim nazi van haver de trobar una expressió per nomenar allò que no podien nomenar, per emparaular una tragèdia tan gran que és inenarrable: Xoà. En els problemes reals que ara ens acuiten, voldríem menys acusacions fal·laces i menys emmascarar la falta de propostes i solucions que tant urgeixen.
