Abans no s’acabi l’any, vull recordar que aquest 2022 el Pirineu lleidatà ha festejat els vuitanta anys del poeta (pagès, i paleta a Barcelona en la seva joventut), Josep Espunyes i Esteve, nat a Peramola (Alt Urgell), el 2 de gener de 1942, quaranta anys després de la mort de mossèn Cinto, de qui el Noi de Cal Bilaro, per la gran riquesa de llenguatge muntanyenc, es pot considerar continuador.
Com tants, de l’alta muntanya emigrà a la capital, el 1964, on treballà en diversos oficis i es forjà una sòlida cultura lingüística que li permeté entrar en contacte amb diverses editorials com a corrector de textos. Igualment, amb la resistència política, cultural i sindical de l’antifranquisme, expressant ja la decidida opció per la llibertat nacional de Catalunya.
Del xoc entre la cultura rural de la que procedia i el món urbà agitat on va anar a parar, en sorgí una extensa literatura de combat que comprèn poesia (aplegada fa deu anys en l’Obra poètica, publicada a la Seu d’Urgell per Edicions Salòria), història, llengua, narrativa i assaig biogràfic.
Per aquest conjunt escrit -i també per la seva actitud personal i política de fidelitat i compromís amb el país-, la Generalitat li ha concedit, aquest mateix any, la Creu de Sant Jordi, guardó que s’afegeix al reconeixement de la comarca de l’Alt Urgell, designant el 2022 Any Cultural Josep Espunyes al Pirineu, que ha permès actes d’homenatge al seu poble natal, Peramola (entre Oliana i Ponts, riberes del Segre devastades pel pantà de Rialb, contra el qual el poeta sempre protestà), i recentment, a primers de setembre, durant la Fira del Llibre Pirinenc, a Organyà, on recità i es mostrà un espectacle musical sobre la seva poesia, i fou presentada, a manera d’àlbum de postals, una reedició del seu llibre Notes mínimes d’un paisatge (Edicions del Mall, 1987), ara amb fotografies de Jordi Pasques, vell amic d’Oliana, pròleg del medievalista Anton M. Espadaler i contraportada del filòleg i crític Marcel Fité, de Coll de Nargó. Tot bellament editat, igualment, per Edicions Salòria, de la Seu, que dirigeix Marcel·lí Pasqual.
El poeta, i gran amic, m’envia aquest petit tresor literari, gràfic i sentimental, i quedo esborronat en veure el que ha quedat -res- dels vells pobles i paisatges de les ribes del Mig Segre (Tiurana, Basella, Aguilar, etc.) que jo també vaig rondar, afegint-me a la històrica lluita de les velles pagesies locals. Quins sonets, Verge Santa! Tota la riquesa humana, agrícola, ramadera i fluvial concentrada en uns poemes que són el seu testament de ràbia i enyor per tanta devastació en nom d’un progrés que ocultava -com hem viscut a l’Ebre- l’ambició d’acumulació de poder.
Vaig conèixer aquest Homenot, oponent de Ponent, el 1974, a les Rambles de Barcelona, quan Espunyes era -amb un altre vitalista poeta de la seva generació, Josepmiquel Servià, empordanès de Palamós- el cap d’una colla de jovencells, que n’escoltàvem les proclames humanistes i vèiem com aquestes s’acordaven a la vida que portaven.
Bons records em queden, de taverna en taverna del Barri Gòtic, d’aquells nostres majors, que han dreçat una magnífica obra personal -literària, cultural i civil- que es manté vigent com quan va ser escrita, perquè les causes que la van provocar no solament no han desaparegut, sinó que s’han tornat més escandaloses, caòtiques i alienants. Espunyes, des dels cims pirinencs, i Servià, arran de mar, són dos dels grans continuadors de la millor generació de la República.
