L’any acabarà en vint-i-vuit dies, i farem balanços. El verb acabar té moltes accepcions, segons sigui transitiu, com és el cas de l’any, però també és pronominal o intransitiu, com moltes coses que passen i que volem que passen a ser transitives o deixar que siguin pronominals. O també canviar de temps, expressant el desig futur de què s’acabi una cosa o una situació, amb cert to imperatiu. L’any s’acaba i en vindrà un altre, emmarcat en els bons desigs de millora en tots els ordres, en una solució de continuïtat.
Però hi ha coses que s’han d’acabar, com la impunitat amb què s’ataca la nostra llengua i es ridiculitza els catalanoparlants, quan teòricament és una de les llengües oficials i, segons la Constitució, s’han de protegir.
S’han d’acabar les justificacions i la poca vergonya de l’alta judicatura (Consell General del Poder Judicial -fa tres anys fora de la llei, pel bloqueig en la renovació de càrrecs-, Tribunal Suprem i Tribunal Constitucional) i de la corona, també tan desprestigiada i al marge de la justícia ordinària (com es veu amb l’emèrit). Dilluns, en el lliurament de despatxos als jutges, Lesmes va dir que la missió de la justícia era garantir la unitat d’Espanya. Jo pensava que era impartir justícia! Ja ho hem vist en la sentència del cas Castor: impunitat per a tots, i tots a pagar!
El rei, per la seva banda, va assenyalar els jutges com a garantia de la “concòrdia”, la “convivència pacífica” i la “resolució de conflictes” a l’Estat des de “la independència i la imparcialitat”, la legitimitat “constitucional i moral” del poder judicial. Quantes falsedats en tan poques paraules! Mentrestant, el segon judici a Torra per desobediència es va anunciar per al 17 de març, el president de la Generalitat ja va ser inhabilitat un any i mig per la pancarta dels presos, i s’insisteix. On és la concòrdia, convivència pacífica i resolució de conflictes?, eh?
Aquests fets, entre molts d’altres, porten a la necessitat d’acabar amb l’anomenada Transició, o el règim del 78 (que no és altre que el del 39 x 2). Que persones nascudes anys després de la mort de Franco, com el mateix Casado, siguin franquistes i puguin tenir encara altes aspiracions en la vida pública, és un fracàs important. Per tant, s’ha d’acabar aquesta farsa del 78 i la Transició.
Perquè el que se’ns acaba és la paciència. Quan era menut i sentia a ma mare aquesta expressió, sabia que no presagiava res de bo. És a dir, que quan s’acaba la paciència dels ciutadans, que no súbdits, vol dir que poden rodar caps (ep! En un sentit figurat, eh? Que no sóc tan salvatge com els militars que van amenaçar en afusellar a 26 milions d’espanyols…, i no els va passar res, només la lamentació de la ministra de Defensa).
De moment hi ha plantejada una crida a una mobilització massiva en defensa de la immersió, que prepara Somescola per al 18 de desembre com a resposta a “l’intent d’agressió” al model educatiu.
Recordem, el dia 6 res a celebrar, més que un dilluns festiu. O es compleixen tots els articles, o queden tots invalidats.
