Joep Ollé Sabaté ha nascut a Tortosa l’any 1987. És Compositor i professor de música.
Ens vam emocionar, fa unes setmanes, a la Catedral, amb la seua peça Ave Maris Stella, en el concert de l’Orfeó Català i el cor Tyrichae.
Vaig compondre-la fa uns anys, quan va nàixer la meua primera filla. Era Nadal i, quan l’escrivia, era com si me la dictés des del bressol.
Se li gira faena, este final d’any.
Tinc la impressió que estic recollint el que porto sembrant fa temps. Il·lusionat i agraït que la música que he escrit es cante i arribe a la gent.
El tornarem a sentir prompte, a Tortosa?
Al desembre, a l’església del Roser, el cor Tyrichae presentarà la nadala Glòria. És una composició que he fet sobre una poesia de Ponç Pons.
Malgrat la seua joventut, se’l considera un referent de la música coral al nostre país.
Tinc la sort de rebre encàrrecs del món coral. Malgrat que en cada faena sovint em pregunto si seré capaç de fer-ho prou interessant, que m’agrade a mi i que valgue la pena compartir.
Tenim un moviment coral molt potent a Catalunya.
En canvi, en l’àmbit institucional, sempre se l’ha considerat el germà menut. Tenim una orquestra professionalitzada, però hi falta un cor, amb cantaires a sou i que programen música catalana de l’últim segle. És una mancança de país que cal resoldre.
La poesia catalana -amb una especial devoció per Joan Maragall-, la cançó popular i els textos sacres ocupen un lloc central en la seua obra.
La poesia de casa nostra és l’estímul, allò que sento proper i m’emociona. La música sacra, sovint en llatí, un idioma molt bo de musicar, em resulta molt suggeridora i espiritual. I la cançó popular és clau en el terreny pedagògic, perquè sintetitza molta saviesa.
Ha experimentat amb el teatre musical.
Entre tanta franquícia en cartell, trobo a faltar una programació en català de nova creació. Com a projecte de final de carrera vaig fer el musical L’esbudellador de Whichapel, amb unes 50 funcions al Teatre del Raval. N’he fet un altre, fa poc, sobre una novel·la infantil de Mercè Canela, adaptada per Marc Donat. I el 23 de desembre, a l’Auditori de Barcelona, s’hi estrena El cafè de la vida, amb lletra de Gemma Ventura, en el Canta Gran d’enguany, en què intervenen professionals i gent gran amateur.
Sent la necessitat d’explorar terrenys desconeguts?
M’agradaria provar coses noves. Per exemple, la música orquestral o bandes sonores de cine. També busco connectar amb altres disciplines, com el dibuix -ho he fet amb Ignasi Blanch-, i voldria fer-ho amb la meua mare i les seues escultures.
Com afronta el procés de composició des que li fan l’encàrrec?
Acostumo a rellegir textos que m’agraden, buscant-hi un estímul. Quan tinc el text, la musicació pot tardar més o menys, depenent de si trobes aquell moment d’inspiració en què notes un estat en què perds de vista el temps i la gana, i tot fluïx a raig. Llavors ja només cal refinar. Quan la inspiració no surt, toca tirar d’ofici, sent conscient que en composició tan important és el llapis com la goma.
Tècnica i sentiment han d’estar equilibrats?
Ponç Pons diu que el virtuosisme no val res si el text no té cos i ànima. M’agrada quan un espectador, que no és entès en música, s’emociona amb una composició meua. Intento fer una música propera i refinada alhora.
Al final, el repte és si la interpretació d’aquella peça és fidel a l’esperit de com va ser creada
La música te la imagines, però la màgia ve quan la sents per primera vegada. Sempre busco la complicitat del director musical: tenen sensibilitat i ofici. M’agrada involucrar-los per a millorar l’obra.
Això trenca la imatge del compositor intocable.
No m’hi sento gens identificat. Incorporar-hi el matís de qui ha de defensar l’obra davant dels cantaires i del públic és clau.
La creació acostuma a anar lligada a la voluntat de perdurar. Sent esta pressió?
Quan una obra meua es va replicant i la canten diversos cors, vol dir que funciona. Em sento afortunat. Però no penso en la possibilitat de transcendir, especialment des que soc pare.
Quins han estat els seus referents?
En la música coral, em sento identificat amb la mirada de molts compositors nòrdics actuals, perquè noto que estan molt arrelats al seu folklore. Busco la proximitat a allò popular per a portar-ho, després, a un terreny més atmosfèric, de més densitat. Però és important sempre tenir una presa de terra.
Quin paper juga l’imaginari ebrenc en la seua obra?
He musicat Moreira, Zoraida Burgos, Gerard Vergés… M’he criat al camp, he plegat olives amb el pare. A la ciutat, busco sempre la natura, perquè em connecta amb aquella infantesa.
Combina la composició amb la pedagogia.
Soc compositor vocacional, però la meua altra passió és l’educació musical, que em dona estabilitat.
Com d’important és tenir bons guies quan un comença en este ofici?
Vaig començar al Conservatori de Tortosa. Tinc un gran agraïment per Joan Vidal i Raül Martínez. Sempre dic que, amb ells, va començar tot.
Ha crescut envoltat de cultura. Com hi han influït els pares, Manel Ollé i Cinta Sabaté?
A casa sempre hi ha hagut activitat creativa. Recordo la mare modelant escultures. Amb recança, perquè la docència i la criança li van restar temps per a dedicar- s’hi com hauria volgut. El pare, llegint i escrivint. Han estat decisius en el meu camí. La meua germana també és músic
