HomeSense categoriaSanta Bàrbara, ai, el meu poble

Santa Bàrbara, ai, el meu poble

Per una banda, em sap greu escriure aquestes línies. Per l’altra, les celebro. Les celebro i les entenc com un exercici necessari, sa, democràtic, obligatori, de llibertats. Un exercici, ai, al qual hauríem d’estar molt i molt més acostumats. Sobretot aquí, a les Terres de l’Ebre.

 

Ho deia, fa també molt i molt de temps -cap al segle XVII-, Baruch Spinoza, un d’aquells filòsofs que hauríem de tenir més sovint a la nostra tauleta de nit: “Existeix tanta diferència entre els caps [la manera de pensar] com entre els paladars”. O, per anar una mica més enllà, i continuant amb les referències a Spinoza: “El sistema més violent serà, doncs, aquell que negui a cadascú la llibertat de dir i ensenyar allò que pensa”. Que ningú ens vulgui despistar.

I avui és el que em decideixo a fer: reivindicar aquesta necessitat social, i ensenyar una part d’allò que penso sobre Santa Bàrbara, el meu poble, el lloc on em vaig criar, on tinc família i amics, i on m’agrada venir sempre que puc. Perquè, al cap i a la fi, és molt sa i democràtic saber recollir i escoltar opinions. I perquè al cap i a la fi, és aquí, al poble, al sud, a l’Ebre, on em sento a casa. 

En els últims anys, i degut a la feina, hi he vingut cada cop menys. De fet, ara, mentre escric des d’aquí, des de Santa Bàrbara, m’adono que feia més d’un mes que no m’hi deixava veure. Sempre visites fugaces que solen desembocar en una reflexió: sento -i ho sento amb molta tristesa i certa indignació- que el meu poble és cada cop menys poble. Menys viu, més buit, menys activitat, més gris, menys participació, més cases i botigues tancades, menys patrimoni, més senyals de trànsit inexplicables -i inexplicades-, menys coherència, més “xiques guapes”, menys bonic, més ciment i rajoles, menys ocupació, més pilastres… menys com era no fa tant, i més irreconeixible.

No entraré a discutir qui és responsable de què, prefereixo ocupar l’espai que em queda a abordar un altre neguit.  

Ja adverteixo que això que teclejo, òbviament, només és una impressió personal, que val com qualsevol altra. Faltaria més. És cert, però, que últimament aquesta neura la compartim uns quants.

Sí, persones del poble que veiem que les coses no acaben d’anar -ni s’estan fent- del tot bé -tenint en compte, reitero, la relativitat d’aquest últim concepte-. De fet, l’altre dia ho estava parlant en un restaurant -sempre que vinc m’agrada preguntar per com va tot-. Sembla que, a taula, tothom -tots de cases i famílies diferents- hi estava d’acord. “Es fa i es desfa sense donar cap tipus d’explicació”, va arribar a afirmar un dels integrants. En un moment, un d’ells, que té una mena de negoci al municipi, va dir que això era millor no dir-ho en veu alta. “Per què?”, vaig preguntar.

No us enganyaré: pensava que ho deia en broma. Exactament no recordo què va contestar, però venia a dir que era millor no ser crític amb aquells que prenen les decisions, que als pobles tothom es coneix. La reacció no em preocuparia si cregués que és aïllada.

 

I és aquí on torno a ajudar-me del pensament, visionari, de Spinoza. No seria una bon senyal que en un poble tan petit com Santa Bàrbara -i en altres- existís alguna possibilitat que l’ajuntament o altres associacions municipals poguessin convertir-se o actuar com a institucions hermètiques, inaccessibles, dominants i, fins i tot, disposades a imposar represàlies.

En tots els seus escenaris, la política -i mira que em costa qualificar de polítics segons quins regidors, però això ja és un altre tema- ha de treballar i pensar en el poble. Escoltar-lo sempre i, sobretot, deixar-lo parlar. Encara que, de vegades, la manera d’entendre el voltant sigui diferent.

 

Aquest dret no es negocia: ni a Santa Bàrbara, ni a Barcelona, ni al poble més remot d’Uganda. Que podem pensar diferent, expressar-ho, inclús discutir, i no per això hem de deixar de ser amics. 

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 22 = 23

Últimes notícies