Vaig néixer fa 69 anys a Santa Bàrbara, poble del Montsià. Com és normal els habitatges no eren tots iguals, uns més grans i més sòlids que d’altres i fins i tot podríem arribar a dir que en alguna part del poble eren fins i tot precaris. El terra d’algunes cases d’amics meus no estava enrajolat, però el recordo net i polit. Tots anàvem a l’escola i bevíem una llet en pols que no ens agradava, eren encara temps de postguerra. Tot i així no hi havia cap família sense sostre, tothom tenia un espai per viure i conviure. Amb el desenvolupament econòmic hem millorat amb molts aspectes, però la problemàtica en relació amb l’habitatge ha augmentat considerablement i sobretot a les ciutats.
Les notícies sobre aquest tema quasi sempre són dolentes: dificultat per accedir-hi sigui de propietat o de lloguer, ocupacions il·legals, problemes de convivència entre veïns, protestes al carrer per desnonaments de famílies vulnerables, plans de regulació controvertits, etc.
Llegeixo que un grup de voluntaris han observat i anotat el nombre de persones “sense sostre” a Tarragona, els llocs on dormen, si al ras o sota cobert, si dins d’un cotxe o en un caixer. També van anotar el sexe dels “sense sostre”. Alguns dormen junts i han explicat que ho fan per por a les agressions i robatoris. El recompte ha donat que 78 persones dormen al carrer, la immensa majoria són homes. La mateixa nit, la Fundació Bonanit n’acollia 18, 14 homes i 4 dones.
Els primers anys d’estudiant a Barcelona vaig conèixer un personatge que malvivia al parc del barri, conegut amb el nom d’”el nene”. Tots sabíem qui era, els veïns l’ajudaven, sovint s’asseia amb el nostre grup d’estudiants, el convidàvem a un entrepà i una cervesa i ens explicava històries quan el
seu nivell d’alcoholèmia li ho permetia.
Fa trenta anys en un viatge a Anglaterra se’m va fer evident l’existència d’aquestes situacions.
Un amic que hi vivia em va comentar que era habitual i que en anglès a la gent sense sostre se l’anomenava homeless. No vaig oblidar la paraula.
L’accés a l’habitatge digne, de propietat o de lloguer s’ha convertit en un objectiu inabastable per a molta gent i són molts els condemnats a malviure.
La revista mèdica Lancet acaba de publicar unes dades esfereïdores de l’exclusió de l’habitatge a Europa, unes 895.000 persones dormen cada nit en refugis o allotjaments temporals i és probable que aquesta sigui només una petita mostra. Es tracta, també, d’un problema de salut pública. La falta d’habitatge s’associa a major prevalença de malalties infeccioses, trastorns mentals i major risc de vulnerabilitat i mortalitat.
Les dades oficials europees diuen que només el 30 % de les persones sense llar són dones, però l’estudi afirma que les dones estan poc representades, que hi ha una subestimació del seu nombre perquè tracten d’ocultar la condició de dona per por als abusos, eviten els refugis d’emergència i sempre que poden busquen l’ajuda d’amics i familiars per aixoplugar-se.
A Finlàndia i Dinamarca, l’organització Housing First (Primer
l’Habitatge) proporciona als sense sostre un habitatge assequible i permanent, amb serveis de recolzament, sense exigir cap requisit previ, cosa que ha disminuït el nombre de gent dormint al carrer, ha millorat temes de salut mental i ha reduït les vulnerabilitats que hi van associades.
Housing First Europe també recomana adaptar i dissenyar els serveis d’acollida pensant en les dones, sovint víctimes de violència domèstica i sexual.
L’informe acaba amb un missatge d’esperança: la voluntat dels estats membres de la UE a posar fi al problema abans del 2030.
Tant de bo!
