A l’anterior edició d’aquest setmanari hem pogut detectar lo que serà una eina sociològica imprescindible per entendre cap on va aquest benvolgut territori nostre. Amb tres titulars i un parell de fotos, els seus diligents professionals han elaborat un autèntic compendi sociològic en què es desdibuixen a grans trets les inèrcies per on les Terres de l’Ebre estan transitant a gran velocitat.
En primer lloc, deixeu-me destacar la notícia de la trobada entre la classe política i el sector empresarial del territori. El titular és aterridor i fascinant alhora. Òbviament, el fet que una organització empresarial hagi de promoure una reunió de treball amb els seus representants polítics és legítim i saludable. Lo que no és normal és que no s’hagi promogut a l’inrevés. Per altra banda, que es digui que la trobada ha acabat amb acord respecte a una llista de prioritats urgents per a les Terres de l’Ebre no deixa indiferent a ningú si s’analitza des de fora de l’àmbit empresarial. La societat no està, sortosament, formada només per empresaris. És més, els qui no ho som, els qui vivim d’un salari més o menys alt o baix, configurem la part més nombrosa i, tanmateix, costa Déu i ajuda que algú tingui en consideració el nostre llistat de prioritats. No sabem realment del cert si hi ha hagut un compromís ferm dels polítics per implementar aquest llistat de prioritats, però lo que sí que constatem és que potser les prioritats d’uns i de la resta no coincideixen del tot i, en aquest sentit, fora bo que la classe política apliqués la mateixa diligència per comprometre’s a crear polígons industrials que per augmentar la renda familiar.
En segon lloc, i lligada al que acabem de dir, llegim la notícia de la preocupant posició del territori en el rànquing de rendes familiars. Tot un cop d’efecte per l’anterior notícia comentada i una clara evidència del rumb que estem prenent si seguim per aquest camí. En efecte, mentre polítics i empresaris ebrencs decideixen quines són les prioritats, la resta dels votants esperem una invitació, escurats i afònics de tant reivindicar un tall més gran del pastís. I per acabar, el sector dels que saben del que parlen ara diuen que el col·lapse de l’AP-7 està al tombar de la cantonada si no s’aposta urgentment pel corredor ferroviari. Val a dir que aquesta notícia em congratula particularment, ja que fa poc vaig apuntar lo mateix en un article en aquest setmanari com a resposta a un polític ebrenc. Espero que ara hi hagi una resposta política clara sobre aquesta prioritat que, indiscutiblement, urgeix de veritat.
Ja tenim doncs les tres notícies amb les quals veiem nítidament com el poder econòmic, el poder polític i el poder social protagonitzen lo que podríem anomenar el triangle amorós de la sociologia. Un triangle en què els polítics persegueixen alhora l’equilibri entre mantenir-se i satisfer els altres dos. A casa nostra, amb l’absurda rivalitat municipal entelant la mirada territorial. Per altra banda, el poder econòmic persegueix més benefici, aquí i a la Cotxinxina. I finalment, el poder social, amb poques eines, intenta esquivar als altres dos per millorar la seva existència. També és cert que tots tres ho fan mantenint interrelacions de negociació i control —se’n diu democràcia—, amb diversos graus d’intensitat i eficàcia. Però en el cas que ens apunten les tres notícies constatem com la classe política fa cas omís dels que saben del que parlen, escolta el poder econòmic mentre permet que la classe treballadora del territori s’ofegui lentament.
En definitiva, que ja van molts anys d’amor i d’odi entre els tres poders però la realitat és que les prioritats del sector econòmic, que varien ben poc al llarg del temps, mantenen ocupat el poder polític, i per la seva banda, la classe treballadora tanca el triangle amb menys recursos al seu abast. Òbviament, el sistema no funciona, si més no a les Terres de l’Ebre. Quan ens diuen que el capitalisme crea riquesa per repartir-la ens estan dient que als polítics ja els està bé que els qui la creen siguin els mateixos que els qui la reparteixen. El resultat de tot plegat a les pàgines del setmanari: més indústria i més salaris baixos, més clientelisme i menys renda familiar. Les Terres de l’Ebre s’estan configurant com un territori en què les oportunitats són aprofitades per uns quants amb l’empenteta dels polítics de sempre mentre es manté a la resta sota control amb polítiques distribuïdores mínimes i la càrrega sistemàtica d’assumir, unilateralment, la inflació.
