Cada dia podem llegir tota mena de notícies relacionades amb la salut: tractaments nous, agraïments pel tracte rebut, queixes, reivindicacions…, la majoria raonades i algunes demagògiques.
L’accés a la Salut és un dels pilars de la societat del benestar. Totes les formacions polítiques, sense excepció, la defensen i saben que problemes de salut o de funcionament dels serveis sanitaris els poden fer guanyar o perdre eleccions.
Un dels que preocupen en l’actualitat són les llistes d’espera i, en especial, la quirúrgica.
Aquest tema ha motivat un escrit al diari del president del Col·legi de Metges de Tarragona, Sergi Boada, un bon anestesiòleg, que reivindica el paper dels professionals mèdics en el procés quirúrgic.
La seva primera demanda, com sempre passa, és augmentar la ràtio de personal i fa al·lusió a les xifres recomanades per les societats científiques.
El president també demana més quiròfans per poder disminuir el temps d’espera, i reivindica el paper en qualsevol intervenció dels metges als quals cita com a personal fonamental i a la resta de treballadors complementaris.
Aquesta classificació no és del tot encertada. Hem d’entendre la intervenció quirúrgica com un procés amb unes tasques més o menys complexes tècnicament. Les dels metges ho són sense cap dubte, però ens cal recordar que una disrupció en qualsevol de totes, mèdiques i no mèdiques, pot alterar i no poc, l’èxit del producte final. Per exemple, una neteja deficient d’un quiròfan pot ser causa d’una catàstrofe sèptica per als malalts.
En relació amb el tema em venen a la memòria dues dites, una de castellana: “Per un clau es va perdre una ferradura, per la ferradura un cavall, pel cavall un cavaller, pel cavaller una batalla i per la batalla un regne”; i una altra de catalana que diu: “Un mosquit pot espatllar un orgue”.
Crec que seria millor dir que les tasques a fer en un procés quirúrgic tenen gradacions de complexitat, però són totes importants.
En el món de la gestió hospitalària existeixen, des de fa temps, uns indicadors, ara completament oblidats, per avaluar el funcionament dels quiròfans:
1. Si la taxa d’indicacions quirúrgiques (el nombre de gent a qui s’indica una intervenció) és la que caldria esperar. Cal fer una comparació amb les d’altres regions del país, cosa què ens donarà idea de si els cirurgians de casa nostra aconsellen operar els seus pacients més o menys que els seus companys d’altres àmbits sanitaris.
2. Quantes hores funcionen els nostres quiròfans? Cal comparar les diferents regions. Quin és el percentatge d’hores d’utilització dels quiròfans amb relació al total? Hem de conèixer aquesta dada abans de reclamar més quiròfans.
3. Quina despesa en màquines i personal tenim per fer-los funcionar.
4. El nombre d’intervencions fetes tenint en compte la seva complexitat.
5. Què passa des que comença a funcionar un quiròfan fins que s’acaba: arriben els malalts en el moment oportú? Tenen tots els requeriments necessaris per fer l’operació? Els temps per fer l’anestèsia i la intervenció són dins dels valors estàndards? Hi ha hagut cancel·lacions i per què? Quines complicacions s’han produït i per quina causa?
6. Quins són els temps a la sala de reanimació i a la unitat de cures intensives?
7. El cost dels materials que hem utilitzat.
La metodologia per fer l’anàlisi del procés quirúrgic està molt elaborada i validada, però no sempre la tenim present.
Sovint, reclamem rendició de comptes als polítics i també n’hauríem de demanar a gestors i professionals sanitaris.
El problema dona per a articles i discussions més sòlides i complexes, però podríem resumir que a més a més de la indubtable complexitat tècnica dels professionals mèdics el procés quirúrgic no pot funcionar correctament sense l’aportació important i imprescindible de la resta de personal.
