HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catSortir il·lès del feixisme

Sortir il·lès del feixisme

Reivindicar el progrés i l’avenç sobretot social i econòmic és un símptoma de modernitat i d’anhel d’un futur millor. Admiro l’atreviment i el talent de l’autor de La tomba de l’Ebre, Andreu Carranza i Font perquè, a través d’aquesta novel·la, que divendres 14 d’abril es va presentar a la Ràpita, fa transparents fets sovint celats. Així, qualsevol gruta esdevé clau per entendre que sovint l’excés de llum ens obsedeix més que no pas ens il·lumina. I és per això que ens cal el recolliment i el silenci en lectures proteiques com aquesta per prendre consciència de la gravetat del fet que la República es convertís en la víctima d’un cop d’estat militar. Probablement, d’aquí ens ve el retrocés democràtic i la manca de llibertat que vivim. Sens dubte, els esgarips i els xiscles de les aus de la caverna esdevenen certament premonitoris i carregats de mals presagis.

L’autor exposa de manera diàfana les dades històriques que es desprenen d’aquell enfrontament cruel i sanguinari. El retrat punyent de cadascuna de les societats, faccions, partits, federacions o simplement grups humans queda enllacada per alguna deficiència, xacra o desmèrit: l’ostracisme maçònic, el fetitxisme dels defensors de la raça ària, la visceralitat d’un sector inorgànic de la FAI, la ineficiència política de la Generalitat republicana, l’obscurantisme religiós, la plaga del masclisme i la pervivència del patriarcat, el desdeny de les tropes revoltades, l’anarquisme utòpic, el conservadorisme dels indrets més rurals. A més, el context de la República tampoc va ser massa propici per causes com la crisi econòmica mundial del 1929 i l’auge dels feixisme a Europa.

A la cova de La tomba de l’Ebre, Carranza es planteja de manera espriuana el fet que la llum encega un dels protagonistes principals i el recolliment i la foscor el fan connectar amb el propi jo, amb allò més essencial. I és en la foscor quan veu clar que s’ha d’allunyar dels que estima per evitar mals majors. La crua realitat de fora de la cova no el deixa cavil·lar amb claredat i aquest espai místic amb petits badalls de llum li revelaran que cal actuar amb cautela i amb astúcia si vol sortir relativament il·lès de tot plegat.

Així, malgrat tot, enmig del desànim, hi trobem l’amor: trobem personatges com el passerell del Cinto que abans matarà que no pas estimarà, cosa que el marcarà de per vida; la filantropia dels anarquistes més purs com el Joan, el pare de la Clara, que esdevindran gairebé quixotescos; la bonhomia ingènua de l’oncle Ordi de la Fatarella; la història d’amor apassionada entre la Clara i el guàrdia d’assalt Martínez; la recança del caporal per Cinta Curto, la mare que morí en el part… A La tomba de l’Ebre l’amor es reserva en l’estricta intimitat dels personatges i això confirma i li fa perdre qualsevol connotació social i és com aquest sentiment es fa més sublim i íntegre: lluny del fet social, apartat de les malvestats de la guerra i de la sordidesa d’aquells grups humans que el malmeten i el degeneren. Clara i Martínez s’estimen fogosament d’amagat. Cinto cobeja l’amor de Clara sibil·linament. La Pilar, mare del seminarista convertit en faiero i ofuscada per allunyar el seu fill dels braços de la que considera una serpent, vetllarà silenciosament i discreta per ell amb amor incondicional de mare. Fins i tot, el sanguinari Fuet dissimula tot el que pot el vincle paternofilial amb el seu aprenent tebi i dessaborit.

Magistralment Carranza, enmig d’un conflicte armat terrorífic imbuït per les diferents condicions socials i polítiques, és capaç de concedir-li a l’amor el lloc que li pertoca de rebel·lia, autenticitat i vincle entre persones enmig d’un món esquinçat prop del riu Ebre. Un riu que adopta les característiques d’un personatge mític i que esdevé l’alfa i l’omega en aquesta novel·la fascinant d’amor i guerra.

Una lliçó apresa, la de la Guerra Civil, que cal rememorar, tal i com l’estudiós canareu Joan B. Beltran va manifestar un any més a l’homenatge a les víctimes del franquisme davant la fossa comuna del cementiri de Vinaròs. La lliçó que molts hòmens i dones van morir per ser d’esquerres i per això avui ser d’esquerres hauria de significar sentir-nos compromesos, implicats i amb el deure de saber i recuperar la veritat del que va passar per tal de reparar tots els danys ocasionats a aquestes persones, tal com indicà l’historiador d’Alcanar. Ens quedem amb la cita de Neus Català que Beltran va voler posar en relleu en aquest acte tan emotiu: “No ens ha de fer temor perdre la vida, ens ha de fer temor perdre de la memòria”, de manera que llibres com La tomba de l’Ebre d’Andreu Carranza mai són sobrers.

Carme Cruelles Rosales
Carme Cruelles Rosales
llicenciada en Filologia Catalana, professora i poeta
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

30 + = 39

Últimes notícies