Ara que sembla que deixem enrere prop de dos anys de pandèmia global on hem posat en stand by els nostres projectes, les nostres vides, en alguns casos, fins i tot les nostres llibertats democràtiques, ara realment, després d’haver vist tots les orelles al llop, és quan hem de plantejar-nos més seriosament que mai el risc que suposa per a la nostra supervivència la crisi climàtica.
Més enllà del que pugui passar si Rússia acaba envaint Ucraïna, allò que ens hauria de llevar la son de moment és el sofriment que portem dècades infligint al nostre planeta i que està arribant a una situació insostenible que presagia tragèdia.
La recentment estrenada producció cinematogràfica de Netflix Don’t look up il·lustra en clau paròdica l’estupidesa de la nostra societat contemporània davant d’un desastre ecològic. Veient-la, no podia deixar de pensar si altres civilitzacions o societats passades que admiro, com la Il·lustració, el Renaixement, l’Imperi Romà, els Maia o la Grècia clàssica hagueren fet front al nostre repte climàtic d’una manera tan maldestra, tosca i barroera.
Personalment, m’ompliria de vergonya que una societat tan avançada com la nostra, la de la revolució digital, on hem aconseguit unes quotes de democràcia i drets humans pràcticament inaudites fins ara, hagués de passar a la història com a la societat que no va ser capaç de revertir l’escalfament global, d’aturar l’hemorràgia que està dessagnant el nostre planeta.
Recentment, he descobert una cita d’aquelles que et canvia la vida per sempre més. No està clar exactament d’on prové: alguns l’atribueixen a la cultura amish, altres diuen que està inspirada en una dita oral dels nadius estatunidencs, hi ha fins i tot qui diu que Oscar Wilde la va recollir després d’haver-se trobat amb una tribu de nadius canadencs durant un dels seus viatges. Originalment, en anglès, diu així: We do not inherit the Earth from our ancestors; we borrow it from our children.
Una traducció aproximada al català seria: “No heretem la Terra dels nostres avantpassats, sinó que la amprem dels nostres xiquets”. Ara, tornem-la a llegir i deixem-nos impactar de ple per la potència, la certesa i la bellesa d’aquestes paraules. “No heretem la Terra dels nostres avantpassats, sinó que la amprem dels nostres xiquets”. Deixem que aquest missatge ens cali, que romangui en els pòsits més profunds de la nostra ànima. Deixem que aquest missatge es converteixi en la brúixola que guia totes i cadascuna de les nostres accions, tant individuals com col·lectives, tant personals com governamentals, a partir d’aquest moment. El temps se’ns acaba, certament, però si ens hi posem immediatament, potser encara hi arribem a temps.
