La setmana ha estat moguda des del punt de vista dels principals serveis públics que encara avui sustenten el castigat estat del benestar, amb una vaga de metges d’atenció primària carregats de raons, per haver de suportar una pressió assistencial creixent; un alçament de veu de les universitats pel preu de les taxes i un avís més tímid dels mestres i d’altres funcionaris, però sense perdre de vista la vaga de funció pública convocada pels dos sindicats majoritaris (que a la vegada han hagut de rebre retrets dels convocants d’este passat 29N) per al 12 de desembre.
Amb els bombers també en peu de guerra, és obvi que al govern se li ha girat faena: governar des del contacte i la negociació a peu de carrer, més enllà de l’excepcionalitat (per motius econòmics, primer, i polítics, després) que ens ha empaitat en els darrers vuit anys.
Si ho fiem tot al sacrifici i a un futur millor a mitjà o llarg termini (que d’altra banda no es pot perdre de vista i requerix mirada llarga), arriba un moment que no es dona a l’abast a curt termini. És una qüestió d’esgotament, com la dels metges de primària.
