Fa uns quants dies, en un sopar informal amb amics, vaig veure’m immers en una conversa d’aquelles que no vols tenir però de les que no et pots escapar. El vi va fer de les seues i va sorgir de les entranyes d’alguns dels assistents tot el refranyer xenòfob i sense cap mena de substància que inconscientment hem fet nostre i que ha arrelat a la societat com una mala herba. Però jo no soc racista, eh! Així és com alguns acabaven les seues intervencions. I sense amollar la copa de vi. De tornada cap a casa i embriagat més per la indignació que no pas per l’alcohol, vaig arribar al convenciment que sí, que la nostra societat no està preparada per a la plena integració de la gent immigrant.
La societat catalana sempre s’ha fet dir terra d’acollida i s’ha demostrat en les últimes dècades amb la immigració interior des del sud d’Espanya durant la dictadura i després, amb l’exterior. Però acollir no ha de ser només dixar que vinguen. L’acollida és el primer pas, però la integració hauria de ser el segon per tal que el primer continués tenint sentit. No podem parlar de plena integració quan encara existixen les escoles gueto on ningú “autòcton” vol dur els seus fills perquè hi ha massa xiquets i xiquetes de famílies immigrants. No fos cas que els encomanen alguna cosa dolenta. No podem dir que els joves migrats sols estan integrats quan sent menors reben el mateix tracte que qualsevol altre espanyol i fins i tot poden treballar, però quan complixen la majoria d’edat han de dixar de fer-ho perquè la llei els diu que ara ja no són com la resta d’espanyols i que per treballar, necessiten un paperam immens i uns requisits que ni a nosaltres ens demanen. Fins i tot un projecte de llei pretenia que, per aconseguir el permís de treball, la persona que el sol·licitava havia de garantir uns ingressos de 2.100 euros mensuals mentre que el salari mínim del país no arriba ni a mil! S’han begut l’enteniment i tota la reserva de la bodega, esta gent. Sortosament, tal despropòsit no va tirar endavant.
És que no s’adapten, diuen alguns. No podem pretendre la plena integració si, quan un jove de Guinea, major d’edat i amb un contracte de treball, vol accedir a un habitatge de lloguer, no hi ha cap immobiliària que tinga cap pis disponible. Cap? O que, si té la sort que la immobiliària és lliure de prejudicis, al dia següent d’acordar una primera visita per veure l’immoble, li truquen dient que el propietari ja ha llogat el pis sense cap mena d’explicació realista. I és que no queda gens bé dir que, a part de mascotes, una de els condicions no escrites per poder llogar el pis és que l’inquilí no tinga la pell de color negre. Deu ser que molestaria els veïns, tanta negror.
La integració ha de començar per facilitar-la. No ens podem autoproclamar terra d’acollida i un cop siguen aquí, aïllar-los. El prejudicis són barreres que ceguen i fan que, desgraciadament, apareguen de nou discursos que ja creiem enterrats i que ens evoquen èpoques ben fosques de la nostra història. I amb la mateixa contundència que dic això també ho faig de cara als nouvinguts. L’intercanvi cultural ha de ser recíproc. Tenim el deure de conèixer la seua cultura i ells d’adaptar-se a la nostra. I este és l’equilibri que no s’ha de perdre. Ni amb unes quantes copes de vi.
