Hi ha gent que té mal dormir: volten, giren, estiren los llençols, repassen les cabòries, etc. És així com Brutus va decidir matar Cèsar, una d’aquelles nits que vetllava i tenia molt temps per rumiar. Altres no tenen tanta mala veta. Sisco Besalduch va despertar un matí amb una idea fixa: Cocons! Cocons! Tenim lo terme ple de cocons! I és així com Sisco i el seu amic Xavi Mauri, excursionistes, pagesos i tivenysans tots dos van començar el seu projecte de catalogació de construccions de pedra seca del terme municipal de Tivenys. Parlem de cocons -cisternes excavades al terra i cobertes per una cúpula de pedra-, masets, sopluigs, marges, escales per superar els marges, xavalls -petits amagatalls per caçar al filat-, piques per beure o per caçar, falsos marges per amagar-hi persones en temps de guerra, fites per delimitar finques, paridores de bestiar, rasers de pastors, molins d’estraperlo, lligallos…, i què em sé jo quantes altres tipologies constructives.
Es tracta del testimoni d’una manera de viure que es van prolongar i transmetre de generació en generació, de gent que buscava, literalment, treure pans de les pedres, en unes condicions molt diferents de les que podem trobar a l’horta, vora el riu, amb terra molla i aigua a dojo. Aquí calia arrabassar la muntanya, treure’n les pedres, consolidar i ordenar el terreny amb marges. Crear punts d’aigua on no en raja. Després de transformar el coscollar amb un esforç titànic, comença la faena de plantar. No puc ni imaginar-me l’esforç, em pren lo cor. Però, ves per on, si rasquem una mica la crosta de tecnologia, cincgés, etc., resulta que qui ha fet esta faena, que de vegades intuïm en aixecar la vista cap a les serres, som natros mateixos. Lo nostre poble, la nostra gent. És per això que la iniciativa de Sisco i Xavi em sembla tan necessària i educativa, tan titànica i romàntica, per un motiu tan obvi com és voler saber qui érem despús-ahir i com és que la nostra terra, casa nostra, és així com és ara.
“La iniciativa de Sisco i
Xavi em sembla tan necessària i educativa, …, per un motiu tan obvi com és voler saber qui érem despús-ahir i com és que la nostra terra, casa nostra,
és així com és ara”
Tot este esforç invertit pot ser molt reconfortant com a dèria personal i evasió. A cadascú, com se sol dir, li pega d’una manera, però el neguit dels nostres amics no acaba en l’autosatisfacció. La segona part de la història ha estat divulgar els coneixements, cosa que em sembla perfecta, perquè saber alguna cosa bona i no explicar-la és pecat. Ara, constituïts en Centre d’Estudis i sota el paraigua de l’IRMU, Territori Inhòspit compagina la recerca i geolocalització d’elements -més de 800- amb la divulgació de tota esta riquesa patrimonial. Podem conèixer el terreny de primera mà, mitjançant les visites guiades, o podem visualitzar els punts més interessants gràcies a les imatges penjades a les xarxes socials habituals (Instagram, Facebook…), que inclouen espectaculars fotos a vista de dron, així com recreacions en 3D de les peces més rellevants.
Diuen que tota pedra fa marge. Los marges són també una gran metàfora social: uns són pedres grosses, altres, reble, uns altres, falques que fixen o la terra que ho lliga tot per dins. Potser una visita a este món remot i proper ens pot ensenyar quatre lliçons de vida. Ara que vivim en la societat líquida, que tant hi fa bèstia com ase, la pedra, l’aigua, el sol, la vegetació, ens sonen a bàlsam per a la nostra ànima postmoderna. Tal com la tasca de Sisco i Xavi: les responsabilitats comencen en els somnis.
