El Parc Natural del delta de l’Ebre ha comptabilitzat enguany més aus hivernants que mai, però continua demanant que es mantinguen inundats els arrossars per a garantir la capacitat d’acollida.
El cens, efectuat durant les últimes setmanes, ha sumat més de 317.425 moixons, corresponents a 96 espècies, xifra que dista notablement del cens de l’any passat, 176.089 ocells aquàtics de 92 espècies. Les aus menys dependents dels arrossars, com el flamenc, l’ànec blanc, el territ variant o el bec d’alena, han assolit valors molt alts i, fins i tot, de rècord absolut, en el cas del flamenc, amb 21.146 exemplars, i el capó real, amb 11.358 exemplars.
La inundació dels arrossars
Al marge dels factors climàtics i reproductius propis de cada espècie, els tècnics remarquen que l’assecament hivernal dels arrossars per a lluitar contra la plaga del caragol poma a partir de l’any 2011 és un dels principals factors explicatius per a entendre el comportament de les aus.
La mesura ha estat aplicada de forma fluctuant al llarg dels anys i la superfície anual inundada ha variat entre el 15 % i el 100 %. Este 2022, però, ha arribat al 57,9 %, una xifra que no s’assolia des de fa sis anys.
“Per a nosaltres és important que la superfície d’espais inundats es mantinga el màxim possible, perquè això determina la capacitat d’acollida de moltes espècies”, subratlla Toni Curcó, biòleg i tècnic del parc. I és que esta mesura afecta directament les espècies d’aus que depenen més dels arrossars inundats com a zones d’alimentació, com l’esplugabous, el martinet blanc, la daurada grossa i la fredeluga, i que han sofert davallades ràpides de gran magnitud.
En esta línia, Curcó comenta la possibilitat que es recuperen les ajudes per a inundar els camps. I és que des de finals dels anys noranta es va començar a utilitzar la inundació hivernal generalitzada com a mesura agroambiental per tal d’assegurar el manteniment de l’aigua dels arrossars fins a finals de gener. Els pagesos rebien ajudes per fer esta pràctica, però a partir del 2011 va començar a implementar-se l’assecament hivernal i estes es van esgotar.
Tot i que el biòleg assumix que el procés de convivència de mesures per a potenciar la biodiversitat faunística del Delta i les necessitats agronòmiques “no serà fàcil”, creu que és tècnicament “possible” fer-ho compatible en gran mesura i partint del coneixement sobre els efectes que mesures com la inundació poden tindre sobre espècies concretes.
Sobrevolant el canvi climàtic
Per altra banda, existixen altres factors, de tipus extern, que també tenen una alta influència en el nombre de moixons que hivernen cada any al delta de l’Ebre, com ara la cruesa hivernal a les zones d’origen (nord i centre d’Europa).
“Els moixons estan acostumats al fred, però si el medi aquàtic on viuen es gela no poden accedir a l’aliment i és quan han d’emigrar”, destaca el tècnic del parc.
Tanmateix, l’expert advertix que, a conseqüència del canvi climàtic, hi ha una tendència que els hiverns siguen cada vegada més suaus i, per tant, algunes espècies no es vegen obligades a migrar o ho facen amb una freqüència menor. “El pronòstic és que cada cop vinguen menys ocells al delta”, alerta.
Tanmateix, la sequera en altres zones humides, com és el cas del Parc Nacional de Doñana, ha fet que este haja estat un any de rècord d’exemplars a l’Ebre. I això també es deu al canvi climàtic. Segons els pronòstics, els països mediterranis receptors d’ocells migratoris patiran períodes de sequera cada cop més severs i freqüents.
“Les condicions d’acollida seran de més mala qualitat, sobretot en els aiguamolls, que tenen hidrologia natural i que depenen de l’aigua de pluja”, explica. Tanmateix, este no és el cas del delta de l’Ebre, on els arrossars s’inunden de forma artificial i les condicions “són molt més estables que en altres indrets”.
Compromís de conservació
Tot i les dades esperançadores d’enguany, des d’una perspectiva global i a llarg termini, es preveu la disminució significativa de la capacitat d’acollida del delta de l’Ebre, la principal zona humida de Catalunya i una de les més importants de la Mediterrània occidental, i un decrement de moltes de les poblacions d’ocells aquàtics. Alguns d’estos (daurada grossa, martinet blanc, valona Tringa glareola) han estat declarats elements de conservació en l’àmbit de la Xarxa Natura 2000 i, per tant, existix un compromís davant la Unió Europea de mantenir-los en un estat de conservació favorable.
