El passat divendres 2 d’abril en aquest setmanari i posteriorment en el diari La Vanguardia, l’11 d’abril, l’amic, respectat i reconegut Daniel Arasa denunciava un fet esdevingut al poble de Jesús: la brigada municipal destrossava, a cops de martell, un quadre ceràmic de St. Antoni de Pàdua, per, suposadament, franquista.
Evidentment es tractava d’un error, propi crec jo, més d’una mala interpretació o de la mateixa ignorància que no de la mala voluntat, ni, com insinua Daniel, de la persecució al catolicisme.
Un fet anecdòtic? Evidentment barrejar religió catòlica i franquisme no hauria de ser cap fet anecdòtic, ni tampoc cap fet excepcional ni allunyat d’una realitat que en el seu moment fou ben present en la història recent de les nostres terres i d’altres terres que no sentim tan nostres.
En tant que creient, cada vegada que, passant per la vora del riu, veig el monument franquista amb la gran creu no puc menys que pensar en el qualificatiu amb què bona part de l’Església catòlica, va “batejar” el cop d’estat franquista: “La cruzada”. I tot i que uns i altres ho vulguin “reinterpretar” no deixa de ser per a mi una mostra més de la franca complicitat, en el seu moment, entre l’Església catòlica i els diferents governs franquistes. Durant un cert temps em sentia indignat, després ha acabat per pensar que és bo que hi sigui i que la gent pugui arribar a establir una connexió/ relació entre la creu i el monument. Aquesta creu només “redimia” a uns, els guanyadors, els qui “tenien la veritat”. Aquest era el sentit de “La cruzada” i no “l’edulcorant” sentit que una neutral reinterpretació li pugui voler donar. El monument és un símbol i els símbols no es poden reinterpretar, quan es vol fer es falsifica la història.
Hom ho pot considerar que això que afirmo són “opinions personals”, que també ho són. Però més enllà d’això, voldria recordar -jo hi era present- que amb motiu de la inauguració de l’esmentat monument, l’entrada del generalisimo a la catedral fou “bajo palio”. Un fet gens anecdòtic si tenim present que, “bajo palio” i en les processons, només hi anava “El Santíssim”. Esmento això per recordar també l’homilia del Sr. Bisbe de Tortosa, aleshores Don Manuel Moll i Salord (vegeu La Vanguardia del 23/06/1966 a la pàgina 8), homilia que el segell discogràfic La Voz de su amo es va encarregar de gravar i reproduir en un LP en la seva cara A , disc que es completava en la seva cara B amb una laudatio a la figura de Franco i la seva obra- com havia fet el Sr. Bisbe en la seva homilia- a càrrec d’Agustín Muñoz Grandes, cap de la “División azul”, condecorat per Adolf Hitler, i vicepresident del govern franquista.
Esmento aquí el que per a mi són dos confusions, dos errors, que tenen el mateix origen, la mateixa causa: ignorància. Ignorància manifesten els qui confonen St. Antoni de Pàdua amb el franquisme, com ignorància manifestaren en el seu moment els qui permeteren entrar “bajo palio” a la Catedral el general Franco i “santificar” el cop d’estat franquista. Seria interessant esbrinar si totes dos “ignoràncies” guarden alguna relació, si són o eren ignoràncies “superables” o si, com insinua Daniel, tant en un cas com en altre hi ha al darrere alguna cosa més. En el cas del ceràmic de St Antoni de Pàdua l’odi al catolicisme, en la creu del monument franquista, l’entrada “bajo palio” i l’homilia de Don Manuel Moll i Salord la complicitat de l’Esglèsia catòlica espanyola amb el règim franquista i tot el que ell representava.
A uns i a altres ens convindria veure “tot el quadre” i no fixar la vista només en allò que més ens plau o crida l’atenció. Crec que no és bo amagar la història ni tampoc es pot fer apologia del franquisme, si s’amaga la història acabarem confonent St. Antonio de Pàdua amb el franquisme, si es fa apologia del franquisme acabarem per fer entrar “bajo palio” els dirigents de Vox.
