Una vegada més hem de lamentar la mort d’algú que es pot incloure al col·lectiu “persona minoritzada i infravalorada per la seua condició sexual, de gènere, raça, etc”. Fa uns mesos m’estrenava en esta columna parlant del cas en les dones, de totes les que pateixen, patiu, situacions de discriminació i violència. Podria subratllar cadascuna de les paraules de la columna anterior.
El més trist és que, en este sentit, es va a menys. En els darrers mesos des d’aquell 8-M ha augmentat la violència a les dones i també al col·lectiu LGTBI+. El meu col·lectiu. Sempre m’ha dolgut qualsevol mena de violència, a qui fos, però en esta ocasió molta gent s’ha mobilitzat per mostrar el seu repudi a la brutalíssima agressió. NO es pot tolerar!
Si l’altra vegada parlava de les xiques que van soles de nit, atemorides, ara parlo de la gent que, com jo, anem agafats de les nostres parelles pel carrer. Parelles del mateix sexe. Mai m’ha fet vergonya fer-ho, estimo com qualsevol altre. Però sí que m’ha fet por. No per norma general, però sí en veure algun grup amb una “estètica que podria ser problemàtica”.
I aquí rau el problema principal, en la gent intolerant que, tot i ser minoria, espero, es fan notar més. Potser un “mariquita” de tots els que som és poc, però es tracta de la mort d’una persona i de la vida de la seua família, amistats, companys i companyes de classe, de la feina… I aquí torno a ser genèric, parlo de qualsevol persona que “decideix” matar-ne una altra per qualsevol tret dels que he indicat al principi.
Al març parlem, més que mai, de feminisme. Al juny, del col·lectiu LGBTI+. N’hi ha d’altres. Parlem sempre de minories, però som conscients que si anem tots a una, no som cap minoria? Ens volem vives i vius.
