Sentir a parlar d’estereotips físics no ens resulta estrany avui dia; de fet, des de fa segles que les societats han exaltat la simetria i l’harmonia dels cossos dels homes i les dones com a ideal de bellesa física. Quantes escultures de l’antiga Grècia i Roma no han cercat una pretesa perfecció en les seues obres i han marcat els anomenats cànons de bellesa? Malauradament, i cada vegada més, la societat continua fixant uns models de bellesa ideals. El més greu és que moltes persones, irreflexivament, opinen sobre el físic d’altres persones del seu entorn o de personatges públics. I el fruit d’aquestes crítiques pot generar orgull i complaença…, però també inseguretats, pors i vergonya. Després ens estranya que algú no vulgui posar-se banyador en públic, que no vulgui sortir a les fotos… o que si ho fa s’amagui darrere d’altres persones.
M’entristeix pensar que aquests comentaris o opinions puguin repercutir d’una manera tan transcendental en la salut mental. Tot i això, és necessari recalcar que, per sort, algunes persones sí que aconsegueixen sentir-se a gust amb el seu cos, sigui amb menys o amb més pes. Brays Efe -actor protagonista de la sèrie Paquita Salas– feia un discurs l’any passat a l’entrega dels premis Feroz en el qual es presentava com “el panxut de Tu Cara Me Suena”. En el seu discurs -tot plegat, amb un to humorístic i amb molt d’orgull- va preguntar a una de les assistents quant creia que pesava: “87”, li va respondre. Brays rectificava: “Jo peso 115 kg. Us estranya, veritat? Sabeu per què us estranya? Perquè soc guapo. I és impossible que una persona guapa sigui obesa, no? Això que us passa es diu gordofòbia”. Sens dubte, rebutjar, opinar o, fins i tot, atacar les persones grasses pel seu físic és miserable, i aquest és el motiu pel qual se’ns pot fer estrany que en una ficció una persona grassa tingui parella, mantingui relacions sexuals, sigui model, etc.
Més enllà del que un pugui sentir o pensar sobre el seu propi cos, em pregunto si, a tots els qui opinem -perquè sí, tots ho hem fet algun cop- se’ns ha demanat la nostra opinió en algun moment. Fa dues setmanes, per exemple, les notícies i les xarxes socials es van omplir de comentaris sobre el físic de l’actriu Berta Vázquez -coneguda, sobretot, pels seus papers a la sèrie Vis a Vis i a la pel·lícula Palmeras en la Nieve– l’endemà d’haver posat a la catifa vermella dels Goya. La realitat és que sí, en comparació amb la imatge que la majoria d’espectadors recordàvem de quan va protagonitzar aquestes produccions, l’actriu ha guanyat pes. Hi va haver de tot: comentaris negatius i comentaris de suport al seu físic. Però, quina autoritat tenim per posar-nos en aspectes que res tenen a veure amb el treball que ha fet popular aquesta persona? D’una actriu, se suposa que n’hauríem de valorar el seu treball interpretatiu; d’un cantant, la seua veu i posada en escena; i així amb totes les professions existents.
Arribats a aquest punt, ens hem de preguntar quina necessitat tenim d’opinar del físic d’altres persones. Fins i tot quan pensem que ho fem “per la seua salut”, no hem d’oblidar que la salut no només es mesura per la salut física, sinó que també hi és present la salut mental i social, i totes tres haurien de tenir el mateix grau de significació. Encara més, sovint desconeixem el motiu pel qual una persona pot pesar més o menys. I encara que la tinguéssim, res ens donaria dret a vessar opinions relacionades amb el pes dels altres.
Per tot això, cal fer un canvi de mentalitat de manera urgent. Hem de començar a respectar tots els físics existents, respectar els motius pels quals aquests puguin canviar amb el temps; i, sobretot, entendre que només nosaltres mateixos podem opinar sobre el nostre cos. Tant de bo, algun dia, només siguem persones i no una imatge exposada a un judici (que ningú ens ha demanat).
