Passejant pel port de Saint-Tropez, un jove periodista ens va aturar per fer-nos unes preguntes. Semblava molt jove, potser era becari o la seua primera faena. Estava preparant un reportatge sobre el turisme al mes de setembre a la Costa Blava o alguna cosa per l’estil. No vaig dubtar en intentar ajudar-lo, en ser amable i respondre les seues preguntes sobre el nostre viatge amb l’empatia del camarada, del qui també ha estat allí, fent preguntes semblants, trepitjant el carrer: “Je suis journaliste aussi”.
Ens va tirar una foto, immortalitzant-nos amb aquells catamarans al darrere, i vam anotar el nom del diari digital on ens va dir que sortiria. En els dies conseqüents, des de Cannes o Montecarlo, vam consultar el digital, sense trobar cap notícia sobre el turisme o res semblant. Potser és que no vam saber trobar-la, el redactor en cap va decidir canviar de tema i va llençar per la borda la faena del noi o una notícia més important l’havia substituït. O potser el nostre testimoni no li havia resultat prou profitós, la seua hipòtesi de tipus de viatge o de perfil de turista no li havia quedat reforçada amb la nostra intervenció o simplement no ens havíem entès (al cap i a la fi, el seu anglès no era excel·lent i el nostre no passava de defensable).
Les anotacions que no serveixen. Les gravacions que es llencen. Les fotos que s’acaben esborrant. Amb sort, ara potser encara romanc en unes poques notes en una llibreta rebregada, en un calaix d’un escriptori de Saint-Tropez que heretarà el becari de l’estiu que ve. La faena descartada, la que no es veu però queda. Els camins refusats, en el periodisme i en la vida: també som el que no ha pogut ser.
