Aquesta setmana eleccions britàniques i el dia de la pàtria als EUA (segons els experts, la decisió del Tribunal Suprem sobre la immunitat de Trump, condemnat per un tribunal, fa perillar la democràcia nord-americana), diumenge la segona volta de les eleccions franceses, a veure si seran capaços de barrar el pas a la dreta ultra…
Aquí, a casa nostra, cada juliol tenim efemèrides per recordar que portem molts anys de lluita contra la dreta. Fixeu-vos: el 18 de juliol farà 88 anys del cop d’estat del General Franco, el dia 25 en farà 86 del darrer intent (fallit) del govern legítim de la República de plantar cara al feixisme (ja intervenien Itàlia i Alemanya) a la Batalla de l’Ebre: 115 dies fatídics i una carnisseria de desenes de milers de vides.
El dia 22 farà 55 que el dictador Franco es va perpetuar amb la designació de Juan Carlos com a rei. Mig segle llarg després continuem lluitant per una democràcia plena i una República, i contra la dictadura. Ara la tirania ve de les togues, amb el cop d’estat del Consell General del Poder Judicial amb més de cinc anys d’ocupació (per cert, s’ha tornat a malbaratar l’ocasió de reflectir la pluralitat de l’Estat amb el biaix cap al bipartidisme), i del Tribunal Suprem negant-se a aplicar la Llei d’amnistia: en els fets provats a la sentència condemnatòria no hi ha res de malversació, per tant ara no s’hi poden referir. La magistrada Anna Ferrer, que ha votat en contra la resolució, diu que “allò que no podem fer els jutges és fer interpretacions que impedeixin la vigència de la norma”, entre d’altres arguments.
El jutge del cas Volhof es passa pel forro les ordres de l’audiència, i segueix inventant-se investigacions i persecucions; per ara ningú no l’ha encausat, encara, tot i que han sortit àudios més que compromesos, ni el porten al tribunal de Comptes per cobrir les despeses ocasionades per aquestes investigacions no autoritzades i que es paguen amb diners públics. Això sí, un togat amnistia 46 policies, que són autors, entre d’altres, dels més de mil ferits del 17-O: hostiar i denigrar la gent surt molt barato.
Expectants per si hi haurà investidura o caldrà repetir eleccions; tal com diu el president del Parlament, Josep Rull, “cal una reconnexió amb els ciutadans”. També atents per saber quan podrà agafar l’acta d’eurodiputat Antoni Comin, perquè Espanya no reconeixent el dret de l’electe.
“Per això proposo posar-mos un embut al cap, i anar pel carrer així. Tothom sabria que estem tocats, que som conscients d’aquestes realitats distòpiques”
Respecte al finançament, es reclama el principi d’ordinalitat, que està recollit a l’article 206.5 de l’Estatut, una llei orgànica de l’Estat que el mateix Estat ha ignorat olímpicament des de la seva promulgació. Potser aquí valdria la pena aplicar el principi del compte de la vella, és a dir, si ens deuen tants milions de pressupost no executat, doncs els descomptem dels que hem d’aportar a Madrid… i si no, que s’hi podin fulles i ho denuncien. Així se sabrà tot.
Però aquesta realitat més o menys oficial que hem descrit és paral·lela a una altra, a peu de carrer, com la que descriu el president de Càritas Catalunya, el canongí Francesc Roig, que posa negre sobre blanc un problema generalitzat al tercer sector social: l’augment de persones a qui cal atendre, que arriba a 250.000 les ateses per l’entitat, i no es correspon en l’agilitat i els retards de l’Administració per satisfer les subvencions.
La vida continua i l’atur retrocedeix prop de dos punts al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre al juny, amb 719 parats menys. Els pescadors de l’Ametlla de Mar han tornat a la mar aquest dilluns després de dos mesos i mig de veda biològica, les disset barques en el primer dia, van capturar 7.500 quilos de peix. En canvi, les 34 embarcacions dels pescadors d’arrossegament de la Ràpita han optat per fer la veda biològica durant els mesos de juliol i agost.
Anem cap enrere, com els crancs.
Vist el panorama, podem parar bojos. Per això proposo posar-mos un embut al cap, i anar pel carrer així. Tothom sabria que estem tocats, que som conscients d’aquestes realitats distòpiques. També seria un indicador de la vigència de la Llei de l’embut “per a mi l’ample i per a tu el tub menut”; és a dir, la llei que s’aplica injustament, o que els qui tenen alguna mena de poder imposen arbitràriament i fan complir als subordinats, però no pas a ells mateixos. Una definició perfecta per a la realitat.
