Vull pensar que, com jo mateix, hi ha molta gent que, imperiosament, necessita entreveure un bri encoratjador, navegant com estem pels confins de l’univers sense rumb i captius dels designis tendenciosos de periodistes sectaris i de professionals de la política. Els primers, mercenaris de la ideologia imperant, imposen una realitat simbiòtica amb el balanç comptable de l’empresa editora. Els segons, per la seva banda, combinen l’art de la retòrica amb les prebendes, -tangibles i intangibles-, del poder de decisió.
Vull pensar que els polítics enfrontats deixin d’emmurallar llurs espais de poder i es dediquin, d’ara en endavant, a justificar aquesta aparent submissió al colonialisme espanyol que sembla que impera quan actuem de còmplices en la governabilitat espanyola. Ja fa molts dies que vaig decidir trencar amb Espanya i ja fa massa dies que, astorat, veig com partits originàriament independentistes han aprovat -i aprovaran- pressupostos que, de retruc, mantenen la mateixa estabilitat espanyola que la fa més forta i més opressora. Tot plegat es fa difícil de digerir i “abans que ens vingui un restrenyiment” convindria tenir clar que aquesta estabilitat espanyola aporta no res al procés d’alliberament, mani qui mani, tant se val.
Vull pensar que l’1 d’octubre ja teníem un pla B. I que aquell ancià, gairebé cec, que, tremolós, va posar la papereta a l’urna que jo presidia no va plorar davant meu de ràbia sinó d’esperança. No sé si encara és entre nosaltres, però aquell venerable català es mereix, sens dubte, alguna explicació convincent.
I vull pensar que un matí ens despertarem i, encara amb els ulls mig clucs, ens adonarem que som a un nou país. Que comença una jornada plena de vida, brillant, i que tindrem sorpreses, parlarem i discutirem amb altres, ens haurem d’esforçar i també patirem. Voldrem superar-nos en allò que fem i donarem més del que rebrem sense per això defallir de la nostra convicció de ser. Serà un dia en què, esperonades pel desig de ser el que som, les ganes de viure lliures ens enorgulliran i ens reconfortaran. I serem com som perquè és la nostra manera d’oferir al món tot allò que som capaços de compartir. Pels nostres i pels altres, vull viure sense demanar almoina, sense demanar permís, sense disculpar-me per res, vull un país meu i no d’altres, en definitiva, vull tornar a votar, legislar, crear, guarir el meu espai, prendre els carrers i fer-los meus, i de ningú més.
