El MigratoEbre ha estat el projecte que ha donat sentit al sovint qüestionat Institut de Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (Idecé) en els darrers anys i estava (i encara està) cridat a ser un dels projectes de connectivitat ecològica de referència al sud d’Europa. Un exemple per a poder actuar a altres rius. El repte: tornar parcialment a la natura el que li va prendre la humanització del riu amb la construcció dels assuts i embassaments com a barreres impermeables per als peixos migradors. I a banda del vessant ecològic i sostenible, que no és poca cosa i que ja és prou potent en este cas, també hi ha una part identitària, ja que el projecte havia (ha) de permetre retornar al tram final del riu Ebre, la columna vertebral no només geogràfica de les Terres de l’Ebre, algunes de les seues característiques autòctones.
El retard acumulat pel projecte estrella dins del Migrato, un sistema per a facilitar que els peixos superen l’assut de Xerta i Tivenys, ha estat però fins ara, i ho continua sent, la pedra a la sabata. Un retard que val a dir que en cap cas sembla que siga imputable a l’Idecé, haja estat qui haja estat al capdavant, però una dilació difícil de digerir en tot cas. Una demora que el dixa a hores d’ara en un moment determinant per a materialitzar-lo sense perdre ajuts europeus -tot i que des de l’Idecé asseguren que ara mateix això ja no està en joc perquè ja s’han justificat i canalitzat amb altres accions els ajuts compromesos- i aprofitant la faena persistent que s’ha fet per a ajustar el projecte de la rampa de peixos de Xerta a les exigències i la bel·ligerància constant dels principals usuaris de l’assut, la hidroelèctrica i els regants.
Cadascú defensa els seus interessos, com no pot ser d’una altra manera i és legítim, però també hi ha un espai comú, en este cas el riu, amb unes necessitats ecològiques que s’han de considerar d’interès públic, i això ha d’estar o hauria d’estar per damunt de segons què. Se’n pot parlar i arribar a acords, com s’hauria d’haver fet fa temps i s’ha fet finalment recentment, però sembla que l’entesa no té tota la consistència necessària per a encarrilar la qüestió sense marxa enrere, i ara ja és el moment de reclamar a tothom corresponsabilitats.
La rampa de peixos de l’assut de Xerta i Tivenys és irrenunciable, per a rendibilitzar una sèrie d’inversions i per a complir amb la legalitat. De fet, tindria tot el sentit i la lògica que si el projecte sobre el qual la CHE ha d’emetre ara una resolució en un sentit o en un altre, s’acaba desestimant encara per l’oposició dels usuaris, estos, que es beneficien de l’assut des de fa dècades, haguessen d’assumir els perjudicis ecològics que genera la històrica infraestructura. El que està clar és que més tard o més d’hora, i esperem que siga aviat, la rampa, o el sistema elevador que es vulga, s’haurà de fer tant sí com no per a complir amb la normativa europea de rius. Per no parlar dels més d’1,5 milions d’euros que es porten invertits en el projecte global segons les dades de l’Idecé mateix.
