HomeEntrevistes2 D'ABRIL DIA MUNDIAL DE L'AUTISME: “Un TEA no mentix, perquè no...

2 D’ABRIL DIA MUNDIAL DE L’AUTISME: “Un TEA no mentix, perquè no en sap. Seria el polític ideal”

ENTREVISTA // Com passem de l’autisme al TEA? 

Abans, dins dels trastorns generalitzats del desenvolupament, hi havia diferents diagnòstics sobre l’autisme que portaven a confusió. Parlar de TEA ens ajuda a definir millor el diagnòstic i el seu nivell de severitat, deixant a part altres factors com la capacitat intel·lectual i el llenguatge, que no són trets diagnòstics sinó factors que indiquen l’evolució futura.

Què defineix algú que patix TEA?

Una persona amb TEA és algú que veu el món d’una manera diferent. El problema és que són una minoria i s’han d’adaptar a una societat que no està preparada per a entendre’ls.

S’entenen millor entre ells?

Al nostre centre (Montea Centre de diagnòstic i intervenció psicològica), organitzem colònies per a xiquets TEA. Entre ells interactuen molt bé. Però si els observem a l’escola, acostumen a estar aïllats.

Què els fa diferents?

Tenen dificultats d’interacció social i comunicació. Però no perquè eviten relacionar-se, sinó perquè no entenen l’altre. No empatitzen. A nivell conductual, és un trastorn de base ansiosa, amb comportaments repetitius i interessos restringits.

Quanta gent ho patix?

Es parla de l’1 per cent de la població. Però és superior, perquè hi ha molts adults sense diagnòstic.

Afecta més els hòmens que les dones? 

El problema és que les dones TEA són poc visibles. Tenen més capacitat d’imitar i passen molt desapercebudes. Però cada vegada n’apareixen més.

Com ho camuflen?

Una pacient meua va demanar-me si podia portar a la consulta una amiga seua, perquè feia un treball de recerca. Quan les vaig veure juntes… va ser increïble. La noia TEA feia exactament tots els moviments de l’altra: la mirada, els gestos. Era una còpia perfecta. Imitar-la li havia permès de gestionar millor el seu trastorn a nivell social.

Continua havent-hi casos d’assetjament. 

Visualment, un TEA és complicat de detectar. Acostumen a no filtrar el que diuen o tenir comportaments estranys. Això genera conflictes entre companys que no comprenen el problema.

Quan se li ha d’explicar a un menor que té TEA?

Dependrà del cas i ha d’haver un consens amb la família. No és bo amagar-ho al cercle més íntim, però tampoc cal explicar-ho a tothom. S’ha de fer amb tacte i amb un treball previ. Però si tardem a dir-l’hi, l’aboquem a angoixes evitables.

Sovint associem els TEA a infants, però n’hi ha hagut sempre. 

La majoria d’adults que tractem són familiars de xiquets que porten a la consulta. En diagnosticar-los s’adonen que ells han presentat la mateixa simptomatologia durant tota la vida. Hi ha històries molt dures. Són persones que han hagut de patir molta incomprensió, que s’han sentit sempre diferents i han tingut problemes de parella i a la feina.

Per tant, la transmissió genètica és clara.

En un 80 per cent dels casos.

Com ho afronten els adults?

Si ho han descobert de grans, hem de pensar que estem davant d’individus que han passat la major part de la vida angoixats, tristos, sentint que no encaixen. Han après a viure així.

Quins són els senyals que ens han d’avisar?

Ara la detecció és molt precoç. Es veu en hores de vida. Però penso que cal esperar als 2 anys. Símptomes? No mirar als ulls dels pares, no respondre als estímuls, no connectar amb la família, moviments repetitius, alinear objectes, no parlar…

Sovint no entenen les segones intencions.

I generen molts conflictes. Recordo un professor dient-li a un alumne TEA -pacient meu- que s’havia de posar les piles si volia aprovar. Ell li va respondre que per on se les havia de posar. El mestre va entendre que se li’n reia. I la situació es va desbordar.

En els adults també passa?

Si els hem tractat des de menuts, tenen recursos per a afrontar-ho. Però recordem que són pensadors visuals, molt literals, i sempre hi ha situacions xocants. Conec una noia que intuïa que era TEA. Estava embarassada. Tots li deien que tenir un fill és el més important a la vida. I ella no ho entenia. Pensava que per a saber si era així, abans havia de conèixer el seu fill i veure’l créixer.

Els TEA no mentixen.

No en saben! No tenen picardia. Per això espero que algun arribe a president del Govern. Són sincers, directes i mai van amb segones.

La sinceritat pot ocasionar molts problemes. 

Perquè tenen un problema de comunicació amb la resta de societat. Un altre pacient meu va tenir un conflicte laboral perquè va dir “inútil” al seu cap. Ell insistia perquè, en realitat, estava dient la veritat. Però no era conscient de les conseqüències.

Com podem trencar estes barreres?

Tenint present que són gent brillant en certes disciplines. Ens poden aportar molt com a societat. Però hem de ser capaços d’entendre’ls en la seva diferència. Es poden posar en el lloc de l’altre, però no des del cor, sinó des del cap.

Un TEA no rep mai l’alta?

Es reduiran les visites però els anirà bé un acompanyament per a ajudar-los a interpretar les situacions que viuen i com gestionar-les. Tinc un pacient adult que ve a teràpia, no per a canviar la manera de veure les coses, sinó per a entendre la resta de persones, que són les que fem les coses més complicades del que caldria.

Albert Mestre
Albert Mestre
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

5 + 3 =

Últimes notícies

-->